Tot aquest gran embolic del finançament és per no quedar col·lapsats. Abans era per una altra cosa: el compliment d'un Estatut que dibuixava un nou horitzó per a l'autogovern de Catalunya, des de l'afirmació (tímida) del fet nacional i en l'horitzó no declarat de guanyar un futur tampoc no declarat. Era una causa política en profunditat. I algun conseller encara intenta que ho sigui, però tal com ha anat evolucionant tot plegat, ara mateix tot aquest gran embolic es busca que serveixi per no arribar a fer alguna cosa semblant a la suspensió de pagaments, que les administracions oficialment no fan, però que acaben aplicant en la pràctica, pel sistema de liquidar les factures amb uns retards insuportables.
A la Generalitat li han començat a fer una mica de cas el dia que altres comunitats s'han trobat amb els mateixos problemes de tresoreria. Andalusia, València, Madrid, per raons diferents, tenen un problema de números vermells, d'impossibilitat de complir els pagaments que van vencent. En uns casos s'han endeutat molt més del que és raonable, en uns altres hi ha hagut un fort creixement de la població i, amb ella, de la demanda de serveis públics. Aquest darrer és el cas en què es troba Catalunya. Llistes d'espera, metges enfadats, cargoleres en lloc d'escoles, tramitació lenta i promeses ajornades en la llei de dependència. I anar al banc un mes i un altre mes a demanar diners per pagar les nòmines, com qualsevol empresa a les portes d'un expedient de crisi. De manera que ara l'objecte de les negociacions pel finançament ja no és la creació d'una base de suficiència econòmica per fer avançar la construcció nacional, o l'aliment d'un patriotisme social basat en la identificació de la nació i els serveis públics, o l'elaboració d'un model propi de justícia distributiva. L'objecte de les negociacions és arribar a fi de mes i pagar al dia les escoles, els hospitals, els serveis socials. Exactament el mateix objectiu que presenten les autonomies gens històriques, meres diputacions, organismes de gestió local de la despesa, que també tenen transferides les nòmines dels mestres, dels metges i dels assistents socials. Es veu que Zapatero ja te més o menys pensat com farà quadrar el cercle. O sigui, el cèrcol, que en castellà és "el aro": un lloc per on es fa passar la gent.
