Tot són desgràcies a casa del pobre, i aquest primer hivern de la crisi no podia ser, no, un d'aquests temperats, moderns, que es conformen amb una dotzena de dies freds. Perquè els aturats es gelin en les cues de l'INEM i la gent no pugui estalviar ni un euro en calefacció, la meteorologia, que com la naturalesa en general és a vegades un poc feixista, ens ha portat aquests gels i aquestes nevades que, des de fa un parell de mesos, ens deprimeixen l'ànim o el que va quedant d'ell.

No obstant això, hi ha alguna cosa encara més depriment que la gelor constant, les celliscas i les nevades sense bellesa: el tractament frívol, estúpid, que la televisió li ha vingut donant a tot això, tan frívol i tan estúpid que no ha servit per evitar les devastacions del temporal quan aquest ha ajustat una mica més, només una mica.

Des de fa dos mesos, els telediaris i els infraprogrames vespertins aquests que, sota el nom d'España Directo (o Madrid Directo, o Castilla-la Mancha Directo, o Peñaranda de Bracamonte Directo) escamotegen la informació real, d'interès, per parlar de tontades i fer receptes de cuina, han dedicat centenars d'hores a la neu i a preguntar-li a la gent si tenia fred, com si aquesta cosa fóra noticiable en ple hivern, però tota aquesta matraca servida per una espècie d'adolescents excitats jugant a reporters de la inanitat, no ha servit, com és lògic, perquè les màquines llevaneu actuessin amb previsió i diligència, perquè la gent s'abstingués de fer la mateixa vida que en plena canícula, o per evitar que centenars de pobles, on també viuen persones, es quedessin aïllats, sense pa, sense combustible, sense metge.

Tot són desgràcies a casa del pobre, però més gran que la d'aquest fred de misèria, sense ànima, és aquesta televisió que cada tarda, mentre a Espanya passa de tot, fa ninots de neu i rap a les fines herbes.