El 27 de juny de 2007 Tony Blair va ser nomenat representant del Quartet (Organització de les Nacions Unides, Estats Units, Unió europea i Rússia) amb l'únic encàrrec d'aconseguir el retorn a la taula de negociacions d'israelians i palestins. L'il·lustre mediador va comentar en més d'una ocasió als seus propers, que tenia plenes garanties del seu amic Georges Bush que abans de finalitzar l'any 2008 existirien dos Estats lliures: el d'Israel, que ja ho és, i el de Palestina, que continua sent un somni.
Deia el filòsof Erasme que "la pau més desfavorable sempre és millor que la guerra més justa". Bertrand Russell va ser condemnat i deportat el 1915 acusat de "derrotista" per haver dit i publicat que "la culpa alemanya, que existeix, no ens fa innocents a nosaltres". Ambdues reflexions són aplicables al conflicte del Pròxim Orient.
Hamas vol la guerra i Israel puja al carro. Trencar la treva, com ha fet l'organització palestina, sabent el que anava a succeir, és una autèntica bogeria que la situa com un element de desestabilització al servei d'Iran, el seu protector i director. I el d'Israel, una altra bogeria. Encebar-se contra el que queda de Gaza donant al conflicte una dimensió que frega el genocidi. I l'OLP fora de joc.
Hamas, en els seus inicis, va ser protegida pel Mosad, el servei secret israelià, que no va preveure, en els anys 70, cap perill en aquell grup de seguidors d'un alumne corànic tetraplègic. Ahmed Yasín i els seus homes van ser animats -fins a ben entrats els 80- a enfrontar-se a Fatah o al dissident Front d'Alliberament Popular. Era normal veure els membres de Hamas reunits en bars i tavernes d'Israel sense que ningú els detingués. El seu objectiu era acabar amb Arafat i això agradava els israelians: ni marxistes, ni panarabistes es deia a Israel.
El moviment de Yasín, que ja preconitzava l'integrisme islamista i la destrucció de l'estat hebreu, va rebre el suport d'aquells que veien amb bons ulls afeblir el poder d'Arafat. El perill ho van veure amb la fundació de Hamas (1987) i la seva crida a la jihad. Ja era tard.
Els islamistes es consoliden entre els palestins, farts de la corrupció i la inoperancia dels líders tradicionals, teixeixen una xarxa social per a resistir a la misèria imposada per Israel i vencen en les eleccions legislatives, en les presidencials no.
La jihad guanya adeptes perquè els palestins estan privats dels seus més elementals drets, humans i socials. Condemnats a l'ostracisme, sense no-res -i sense res a perdre-, sense present -i sense futur-, són brou de cultiu propici per a activitats terroristes. Hamas els oferix lluitar per la derrota del que els oprimeix i els esprem.
Molts trien aquest camí perquè no tenen gaire entre el que escollir. La vida de misèria que se'ls oferix als joves palestins, sense cap esperança en un futur millor per a ells i per als seus fills, converteix l'agressió a l'enemic opressor en una forma gloriosa de morir, molt millor que malviure tancats en un reixat de formigó, sense aigua, sense llum, sense telèfon i sense cap de les comoditats dels seus veïns.
La veritat és que no haurà pau mentre Hamas i l'Estat d'Israel no vulguin la pau. A més, el món àrab està dividit. Mentre l'Iran dóna suport a Hamas perquè desestabilitzi Israel altres opten pel contrari. És aquest el primer regal que rebrà Obama quan sigui president dels Estats Units.
