Els reis mags d'orient

Aquests dies estem assistint a un altre capítol de les tensions entre l'estat d'Israel i el poble palestí; i de com el món dóna l'esquena a aquest etern conflicte per tal de no enfrontar-s'hi. La franja de Gaza està essent escenari d'una invasió a gran escala i una repressió sense cap mena de contenció per part d'Israel.

Molts pensen que posar culpables a aquest conflicte és una errada, però sens dubte uns tenen més culpa que d'altres. La ministra jueva d'Afers Exteriors, Tzipi Livni, està utilitzant aquest conflicte com a palanca per obtenir el poder d'Israel, sense tenir cap mena de consideració pels centenars de morts que produeixen els atacs indiscriminats de l'exèrcit israelià, seguint una línia d'actuació molt semblant a la dels Estats Units de George W. Bush en la seva lluita contra el "terrorisme". Es cert que l'atac actual és conseqüència d'una política irresponsable de Hamas, però la despietada resposta d'Israel, recordem que s'estan bombardejant escoles i hospitals, ha sigut més que desproporcionada; no s'ajusta a cap paràmetre del dret internacional i no compta amb el vistiplau de les Nacions.

Aquest conflicte no s'entén sense el paper decisiu dels Estats Units. Amb el seu veto sistemàtic a les resolucions de l'ONU en el si del Consell de Seguretat, el subministrament d'armament i el seu suport incondicional a Israel, sigui quina sigui la seva política, posa de manifest una vegada més la submissió dels Estats Units a l'estat israelià. Així mateix, aquest nou conflicte deixa en evidència les Nacions Unides. La seva inoperància en els principals conflictes mundials, la violació sistemàtica de les seves resolucions per part de molts països, la manca absoluta d'autoritat, en fan una mala còpia de la seva predecessora, la Societat de Nacions.

Però, institucions al marge, també em pregunto on són aquelles grans manifestacions en contra de la guerra de l'Iraq? Ningú mou un dit pels palestins. Això sí, tothom a esperar els reis mags d'orient aquests dies i amb la televisió apagada per no veure escenes tan lletges.

Amb tot això no vull transmetre la sensació equivocada que els palestins son els màrtirs i els israelians els dolents. Tots tenen la seva part de culpa. Les úniques grans víctimes són els centenars de nens morts, o mutilats per les bombes, orfes, sense casa, sense menjar ni beure, sense ?escoles. Terroristes és el qualificatiu que rebran molts d'aquests nens quan creixin, però simplement són el fruit de les nostres polítiques, o de la nostra por o ?incapacitat per enfrontar-nos a polítiques tan deplorables com les d'Israel. Tenim el que hem sembrat. Els mitjans de ?comunicació estan ajudant també a ?donar una imatge distorsionada d'aquest conflicte. Guerra? Les xifres parlen per si mateixes, no ens enganyem, no és una ?guerra, és un genocidi. I per cert, on és ara l'OTAN o els cascos blaus"?. Només paraules per salvar la imatge davant la ?sensibilitat dels votants dels respectius països.

L'únic gran polític que sembla que s'està movent a un ritme frenètic és el president francès, Nicolas Sarkozy; ja sigui per la seva aposta decidida per defensar la població palestina ja sigui per la seves ànsies cròniques de protagonisme, que sempre ha evidenciat. I així van passant els dies. Israel va fent, sense escoltar ningú, segur en la seva prepotència i decidida a fer una neteja ètnica de qualsevol persona, gran o petita, que no combregui amb la seva idea d'estat lliure.