07 de abril de 2009
07.04.2009

Pius Pujades, Girona i el món, des de l'arc

07.04.2009 | 02:00
Pius Pujades, Girona i el món, des de l'arc

Pius és un escriptor irònic, sibil·lí i que s'ho agafa bé a qui agrada escriure a casa seva, tranquil, assegut i refugiat dins el batí i les sabatilles. És un típic Narcís, exfill únic avar del seu temps, diners, escrits. No és estrany que un dels seus millors contes sigui la història retrat d'un famós avar -jugador de borsa, de les Rambles gironines, titulat: El dit de l'avar llimona.
Alguns matins camí del nostre estudi -es especial els dijous, pugem seguint la ronda de la Muralla- cap a la biblio de la Universitat, per llegir la premsa. L'altre dia passant per davant de l'apartament d'en Pius Pujades, vell amic d'inquietuds -i lluites gironistes des de la finestra ens invità a veure un cop la seva pinacoteca de pintors- una de les millors de les comarques gironines. I a més a parlar una estona de Girona i dels seus llibres -que em regala els darrers publicats. D'entrada direm que en amb en Pius, que és uns quants danys més gran que jo, sempre hem polemitzat per diferències generacionals. Ell era un dels representants del grup d'amics noctàmbuls del Bar l'Arc, juntament amb el propietari, en Lluís Bonaventura, Helios, J. Soler, Josep Tarrés, Carlos Vivó, i el pintor Enric Marquès, que és amb el que més varem sintonitzar, política i culturalment, esdevinguent un veritable amic, deixeble, continuador. Els altres eren uns bromistes terribles, corrosius per la seva versatilitat, ironia -eclecticisme- varen polemitzar tot sovint. A l'Arc solíem llegir alguns articles nostres amb veu alta, fent broma -pel meu excessiu intel·lectualisme- llibresc - crític-. Fins i tot enviàrem a La Codorniz, un catàleg que pomposament m'autoproclamava B.M. el pintor de la Razón dramàtica de la existencia. On ens van condemnar a la popular Carcel de Papel.
I tornant a la xerrada, amb el sempre irònic Pius, feia temps que volíem escriure sobre aquest gironí típic fill únic, que no va conèixer al pare, mort en la batalla de l'Ebre, és curiós que els seus grans amics, Carles Vivó, Jordi Soler, i Enric Marquès, no conegueren els seus pares. Aquesta orfanesa i manca els fa reconcentrar-se en si mateixos, i ser una mica milhomes. Tots plegats des de molt petits fórem nens inquiets, brillants, creatius: artistes, polifacètics. Els Vivó, Soler, Marquès, Pujades: eren els superprogres dissidents llibertaris, davant els bons nens catòlics de la Salle, els Maristes, els Aragó, Ribas, Capella, Dalmau, els Paredes, Carbó, Xifra, deixebles d'en Ginés i del Doctor Bachs, de l'Opus. Agrupats a la revista Vida Católica, el grup llibertari de l'ARC, que aspirava a escriure, crear, tenia certa mania als seriosos joves de l'acció católica-gironina. I entre les seves múltiples bromes, Helios, Soler i Pujades feren una paròdia amb la Llum del Quarto fosc de la Passió titulada La Llum de la Veritat, escrita pels Aragó-Capellá.
En ser descoberts per la policia i el Bisbat, van ser cridats pel Bisbe Cartanyà, Pujades no s'hi va presentar; Soler va haver de demanar perdó al Bisbe.
Durant uns anys en Soler i en Pius van ser molt mal vistos per les forces vives gironines. Pius marxa de mestre a Pineda -en una de les escoles més innovadores de l'època i en Soler marxa a Madrid. Paradoxalment, Soler, Pius, Marquès i servidor, en retrobàrem amb els Aragó, Ribas, Ferrer, a Presència, a El Punt. El moment més intens fou després el tancament governamental de Presència. Les Edicions 62, de Barcelona, encarreguen un llibre a l'Aragó, que juntament amb els seus redactors de Presència, Casero, Guillamet, Pius, escriuen Girona, grisa i negra, un dels millors reportatges crítics sobre les realitats banes i socials dels gironins del segle XX.
En Pius, des d'aquella època ha tingut certa mania crítica, anticlerical, inclús s'ha sentit perseguit per les forces fàctiques apostòliques, tan dominants i influents a l'entorn social, econòmic, cultural i polític gironí. Professionalment, tot i que Pius, fill d'un mestre ha estat un bon mestre fins a jubilar-se, la seva veritable vocació es l'escriptura. Per això ha estat periodista -per poder escriure, des de molt jove escrivia, publicava, li agradaven: des de Pla, Txèhov, Kafka, l'article i els contes curts, era el que se li donava més bé pel seu estil -observador, subtil, irònic- que no es treu el barret davant de ningú. Aquests dies hem repassat els seus llibres. Destacarem primer el seu interès per l'Art i els pintors gironins -va escriure un interessant llibre sobre Perpinyà-. Un dels més típics i irònics llibrets d'en Pius és: Trenta cares, trenta creus i una de canto. Crítica satírica sobre Girona, i els programes de Fires de 1939 a 1969; amb 20 linolius sensacionals de l'Enric Marquès.
En Pius des que s'ha jubilat no para de publicar llibres. Ens ha sorprès amb les seves Memòries d'Ifni, una mena de reportatge periodístic biogràfic de la seva mili al Sàhara. Hi expressa la seva oculta paròdia del món militar que desmitifica de forma suau, però corrosiva.
Una de les seves millors obres, és Pessebre amb Figures - Els contes de Nadal, amb una dotzena d'il·lustracions en color d'E. Vila Fàbrega. Aquests contes foren publicats en la seva etapa de col·laboració en el Diari d'Andorra, tot i que fou un dels fundadors, i director del Punt Diari de Girona, redactor en cap d'Avui, en Pius, pel seu individualisme, esperit irònic, no és per treballar en una redacció, ni treballar quotidianament. Ell és un articulista, un observador irònic -de la realitat, i en les narracions curtes, com en Pla, Azorín, on produeix els millors escrits.
Pius no és un home de rauxes, és un moderat catalanista-centrista-liberal, que no vol enfrontament, i vol cobrar a fi de mes, viure tranquil i bé -sense excessos, i escriure irònicament de les petites coses- xerrant amb els amics en la tertúlia de l'ARC, fent broma de tot el diví i l'humà. Pius sap com som de ridículs tots plegats; quan ens despullem de totes les retòriques, tots portem samarreta, calçotets. I no cal treure's el barret davant de ningú: sigui el rei, el bisbe, el general, el burgès o el polític de tornÉ

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook