Tinc addicció a Narcís Comadira. M'interessa tot el que fa, el que pensa, el que pinta, el que escriu. El trobo un intel·lectual molt complet, amb una formació molt àmplia, un bagatge extens, unes preocupacions i uns interessos molt oberts i sense límits. Toca els temes amb sentit comú, diu les coses pel seu nom, no té pèls a la llengua i diu sempre allò que pensa. Pot ser que la meva addicció neixi d'una clara esbiaixada gironina i no negaré aquest origen de la meva predilecció. Però salvant els orígens, que tenen naturalment el seu pes i el seu sentit, compta molt més l'interès directe per les coses que escriu. És per això que els dijous que no arreplego el "Quadern" em sento com despullat d'una cita setmanal i faig el que cal per atrapar algun diari i dono les voltes que convingui per trobar-ne un exemplar. Ho faig compulsivament i sense cap voluntat de recórrer a les noves tecnologies; vull tocar el paper, vull veure el text i el dibuix. És igual que en la seva secció, ara "Colls i punys" i abans "Composicions de lloc" parli de viatges, de gastronomia, d'arquitectura, de llengua, de política lligada a la cultura i a la supervivència del català, de ciutats, de jardins, de paisatges, de flors, dels cicles de la natura o del calendari litúrgic. Fins i tot quan escriu coses amb les quals no estic d'acord o amb les quals discrepo obertament, trobo que les diu ben dites, de forma encertada, a mig camí del rampell arrauxat de les conviccions directes i de l'argumentació adjectivada amb precisió.

És així com he seguit la seva trajectòria des dels anys seixanta del segle passat. Pot sonar a exageració, però puc ben assegurar que tinc a la retina ben fixades les imatges d'alguns dels seus dibuixos gironins anteriors a alguna de les seves primeres produccions poètiques publicades, com les de 1966, a la "Febra freda", inclòs en el llibre col·lectiu Cinc poetes de Girona. El gruix gairebé total de la seva obra en vers el trobem a Formes de l'ombra. Poesia, 1966-2002, publicat per 62 i Empúries el mateix 2002. Tant com la poesia m'ha interessat la seva tasca de traductor, amb els Cants, de Leopardi (2004), sabent que és una traducció treballada en el temps, amarada en la lectura atenta i constant; d'autor teatral sobretot amb La vida perdurable (1992), i els seus escrits en prosa. D'aquests és evident que tinc una predilecció especial pel Girona matèria i memòria (1992), convertit uns anys més tard en Girona, retrat sentimental d'una ciutat (1998).

Però assaboreixo també el tast variadíssim dels seus textos recollits de forma intel·ligent en aplecs com les Fórmules magistrals (1997), Sense Escut (1998), ?menys poètic i més polític i combatiu; els seus Camins d'Itàlia (2005), o el més recent dels seus Dies de França (2008). Guardo un racó molt especial per Forma i prejudici. Papers sobre el noucentisme (2006), on desgrana la seva visió del noucentisme i repassa el pes i el paper de pintors i escultors revisats en un conjunt d'exposicions comissariades per ell mateix, o recull alguns dels seus textos sobre l'obra de Rafel Masó. Precisament sobre Masó, per qui ha mostrat sempre un interès i una devoció crítica permanent, va confegir amb Joan Tarrús un text imprescindible en el llibre Rafel Masó Arquitecte noucentista (1996 i 2007). Aquí podríem afegir el seu recentíssim text inclòs al catàleg de l'exposició "La fascinació per Grècia. L'art a Catalunya als segles XIX i XX".

No sé si algun dels textos que ha dedicat a la cultura anglesa i a la seva estada a Londres donaran algun dia per a un altre llibre com els de França o Itàlia, però el seu més recent article sobre els narcisos i l'esclat de la primavera a Hampstead pot ser l'anunci premonitori, encara, d'un altre llibre memorable.

Finalment, i d'aquí ve el títol de l'article, ja sé que Comadira no és García Lorca i que Comadira no ha escrit cap conjunt de poemes sobre la gran metròpoli nord-americana. Però d'aquí molt pocs dies tindrem Comadira a Nova York en el Festival de Literatura Internacional que se celebra a la gran ciutat. Concretament, del 27 d'abril al 3 de maig, un grup d'autors catalans participaran en el "Pen World Voices Festival". I tinc a les mans el llibret de Comadira Triumph of life and other poems que, de la mà de l'Institut Ramon Llull, que condueix amb discreció i eficàcia Josep Bargalló, presenta un breu recull de poemes de Narcís Comadira, on té un pes principalíssim l'extens i extraordinari poema "Triomf de la vida" del llibre Enigma, de 1985. Un cant esclatant a la vida, a la vida en tota la seva dimensió expressada en una natura exultant i riquíssima i també en totes les incògnites i interrogants més transcendents que conclou com un puny en el "Tot" i en el "Nom".

Però si l'arrencada té la força de tota la vida, el poema que tanca el recull, inèdit, "En lloança de les pedres rebeques", amb un recorregut per pedres, monuments, topònims,i textures té una passada lleugera i entranyable, que em retorna als orígens de la meva addicció:

(É) El marbre blanc de Paros o el marbre de Carrara.

O fins i tot la pedra, familiar, de Girona,

canto, que és gris blavenca o de color de mel, plena

d'animalets fossilitzats, que s'ha fet catedral,

ampla I majestuosa. (É)

Penso en Girona, penso en Nova York, penso en Comadira i sento una emoció especial ara que s'acosta una veu catalana, clara, a la gran ciutat.