L'any 1959, ara fa mig segle, Emili Vendrell, que poc temps després -el 2 d'agost del 1962- emprendria el camí de l'Eternitat, actuà en directe, per última vegada, a Ràdio Girona EAJ 38 (emissora que tenia llavors els seus estudis al vell carrer de la Força), tal com queda reflectit en una foto apareguda al llibre 50 anys de Ràdio Girona (1933-1983), escrit per Miquel Gil i Bonancia, foto en què també apareix un jove i excel·lent músic gironí, Josep Maria Sabench, que acompanyà Vendrell al piano. I l'any 1969, ara fa quatre dècades, Joan Manuel Serrat, aprofitant la presentació del seu disc dedicat a Antonio Machado, homenatjà el gran tenor català, interpretant, com a cloenda de la primera part d'aquell mític concert que oferí al Teatre Tívoli de Barcelona, la peça La taverna d'en Mallol, d'Apel·les Mestres, que Emili Vendrell abans tantíssim havia popularitzat.

Emili Vendrell i Ibars, nascut al barceloní carrer de la Cera, feia de paleta, igual que el seu pare. El 1911 ingressà a l'Orfeó Català, on tingué com a mestre el seu fundador, Lluís Millet, del qual esdevingué deixeble predilecte, i ben aviat sobressortí en la interpretació de sarsueles -Doña Francisquita, d'Amadeu Vives, i Cançó d'amor i de guerra, de Rafael Martínez Valls, entre d'altres-, així com en la de les cançons pròpies de la Renaixença catalana: Rosó, Per tu ploro, etc. I convé ressaltar que, al llarg de la seva vida, Vendrell fou un extraordinari intèrpret de les melodies més populars de casa nostra, les quals, juntament amb les del gènere sarsueler, portà arreu d'Europa i Amèrica del Sud, tot arribant a enregistrar-ne una quantitat considerable en disc. Per altra banda, participà en nombrosos programes de ràdio (a Ràdio Associació de Catalunya, primer, i a Ràdio Barcelona, després) i en festivals benèfics. I també Emili Vendrell col·laborà, com a tenor solista, amb la coral Els Cent Homes d'en Fontbernat, amb la qual gravà l'any 1931, als estudis barcelonins de la discogràfica Odeon, sis himnes de Catalunya, tot enorgullint-se de ser "un home d'en Fontbernat". Aquest gran músic gironí, Josep Fontbernat, director general de Radiodifusió de la Generalitat republicana, sempre recordava que, en demanar-li la gent quants homes integraven realment la seva popular coral, responia: "Som dos-cents! Cent i l'Emili Vendrell, que val per cent homes més".

Pel seu catalanisme, Vendrell, quan finalitzà la Guerra Civil, fou detingut, acusat de "rojo-separatista". O, més concretament, de "rojo propagandista, masón y separatista". En el judici que se li féu, eminents sacerdots certificaren la seva catolicitat. I quant a "rojo propagandista", quedà demostrat que fou contractat per la Generalitat, juntament amb el ballarí Joan Magriñà i d'altres artistes, per tal de divulgar, amb el seu art, la nostra cultura per diversos països europeus. Tot plegat que, al final, el tribunal només pogué "arrapar-se" a l'acusació de "separatista" o, més ben dit, de "rojo-separatista", acusació sobre la qual Emili Vendrell declarà: "Si se me juzga por querer con toda mi alma a Cataluña, soy culpable. Por nada más". Aquella declaració de l'excepcional tenor, tan clara i contundent, li valgué una condemna de cinc anys de desterrament. Primer anà a Madrid i, més endavant, a València, on cada cop que era contractat per cantar en qualsevol companyia lírica, en els cartells, sota el seu nom, una mà plena d'odi hi escrivia: "Rojo-separatista".

Aquell càstig que els franquistes imposaren a Emili Vendrell quedà reduït, en virtut de diverses revisions del seu judici, a dos anys i mig. I, en acabar-se, el cantant reaparegué al Teatro Principal Palacio de la Rambla barcelonina amb Doña Francisquita, enmig d'una enorme expectació. "Quan Vendrell aparegué en escena es va produir l'ovació més gran que es pugui imaginar i, en finalitzar (É), el públic, posat dempeus, frenètic i fervorós, el victorejava", assenyala Miquel Badenas i Rico, que assistí a l'espectacle, al seu llibre El Paral·lel, història d'un mite (Pagès editors - Lleida, 1988), on afegeix que "Vendrell no pogué contenir la seva emoció i es va refugiar rere l'arbre del decorat plorant a llàgrima viva. El seu carisma era tot un símbol, i més encara en aquells durs anys de repressió del nostre país". D'aquells durs anys, en els quals tantes mostres de solidaritat i insolidaritat es donaren, la família Vendrell tan sols rebé, per part del món artístic, una adhesió. "Va ser -indica també Badenas- la de Marcos Redondo, que es va presentar al domicili dels Vendrell i va oferir el seu ajut moral i material en el que calgués menester." Redondo, el número u dels barítons espanyols, era un home de bé, malgrat que sovint s'hagi dit el contrari.

En morir, a Barcelona, Emili Vendrell, el seu cos fou amortallat amb un llençol blanc, damunt el qual es posà la bandera catalana, tot i que l'any 1962 el franquisme era ben viu. Es parlà de traslladar les seves despulles al Palau de la Música Catalana, seu de l'Orfeó Català, però les autoritats no ho autoritzaren, car temien que es produís una perillosa manifestació ciutadana. El reconeixement públic a Vendrell, però, ha quedat patent en la placa que hi ha col·locada en una modesta casa del carrer de la Cera: "Emili Vendrell Ibars, cantaire de Catalunya, va néixer en aquesta casa el dia 13 de gener de 1893". I també en la petita plaça que es construí al carrer del Peu de la Creu, inaugurada el 9 de maig del 1982, amb l'assistència de l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, la vídua del cantant, Marie Coutier, el seu fil, Emili Vendrell jr., que no tingué gaire sort en el món del cant, i nombrosos artistes com Mary Santpere. En aquesta placeta, hi ha dues plaques. Una diu així: "Plaça Emili Vendrell (Barcelona, 1893-1962), tenor". I l'altra, el següent: "A Emili Vendrell, músic cantaire que expressa amb la seva veu inoblidable l'esperit de la nostra cançó, 1893-1962".

El "rojo-separatista" Emili Vendrell, doncs, ha estat l'intèrpret de les nostres millors cançons. Unes cançons que, malgrat el pas del temps, sempre s'han mantingut ben fresques en la memòria de moltíssima gent, a part que diverses localitats del país han dedicat carrers a aquest fabulós cantaire i gran català, entre les quals -almenys, fins ara-, no figura la ciutat de Girona, cosa que cal lamentar.