Cartes

d´un gran somni

lluís torner i callicó. girona.

El dia vint de juliol d´aquest any 2009, els mitjans d´informació de tot el món, han coincidit a recordar-nos un dels esdeveniments més impactants del passat segle vint, l´home va trepitjar, per primera vegada, fa quaranta anys, aquest satèl·lit de la Terra, que de sempre ha estat admirat i cobejat pels humans, la Lluna. Des del principi dels temps els homes sempre hem sentit una mena de veneració, i en alguns casos fins i tot de por, envers aquella, i ens l´hem contemplada amb una mena de barreja de curiositat i de respecte, i els més agosarats no dubtaven a manifestar el seu desig de poder-hi posar els peus; un d´aquests darrers -l´afamat escriptor Juli Verne- a finals del segle XIX va publicar el seu llibre: De la Terra a la Lluna que un xic més tard continuà amb un altre: Al voltant de la Lluna i ambdós varen causar un gran impacte, que va motivar, per al seu autor, el qualificatiu d´agosarat i de somniador, adjectius que, en aquell moment, eren prou lògics, però que en realitat el que succeí és que la seva lectura sí que va fer somiar molts dels seus lectors.

Qui ens ho havia de dir, però, que aquell somni o si ho preferiu utopia, havia d´esdevenir una realitat, quan aquell calorós diumenge de juliol, embadalits, com tanta gent, davant del nostre televisor, encara en blanc i negre, seguíem emocionats la retransmissió de la trajectòria d´aquell coet, l´Apolo 11, amb els seus tres astronautes, amb els nostres ulls ben esbatanats, i les pulsacions un xic accelerades, fins que debatent-nos amb la son, que començava a apropiar-se de la nostra voluntat, arribada ja la matinada del dilluns, dia vint-i-u de juliol, es va produir l´allunatge de la càpsula i la posterior sortida d´Armstrong, l´astronauta que va deixar impresa la seva petja al sòl de l´astre lunar. Un gran respir, barreja d´alliberament de la tensió continguda, i de la satisfacció per la gesta aconseguida, va sortir del més recòndit del nostre interior, s´havia aconseguit allò que semblava inabastable, un dels gran somnis de la humanitat es feia realitat. Tindria una utilitat o no, estava per veure -avui em sembla que encara ho està- però un gran objectiu s´havia complert, la lluna ja no era ­inaccessible.

Avui encara alguns neguen que tot allò fos real però, sigui realitat o no aquell fet - tot i que molts pensem que sí- la màgia d´aquelles nit i matinada no ens la pot treure ningú.

Vidreres i el seu IBI

robert bou. vidreres.

Tot va començar en aquest petit municipi, amb la revisió del Cadastre del 2008. Hi va haver una infinitat d´irregularitats, ja que les mides, sense informacions, possiblement certes, es van prendre des d´un helicòpter («a pendre pel sac»! que va dir aquell). Després d´infinitat de reclamacions -en l´àmbit d´Ajuntament, Consell Comarcal i Cadastre- se´m va revisar novament el Cadastre, modificat-ne tots els errors que se´m van presentar a la revisió -que no eren pocs-, al mateix temps que em van descomptar del rebut els euros que m´havien cobrat de més.

Però, vet aquí, que en el rebut de l´IBI del 2009 (de 709,57 euros -en l´exercici anterior el total va ser de 573,42-) se m´ha incrementat la quota en 136,15 euros més (em sembla que el que em van cobrar de menys el 2008, ho he pagat amb creus en el rebut actual).

El cert és que l´Ajuntament el que aplica el tipus de gravamen a la base liquidable, ja que el Cadastre l´únic que fa és determinar només el valor cadastral dels immobles. Segons la Llei de Pressupostos Generals de l´Estat, l´augment del valor cadastral, durant els ultims anys, és habitualment d´un 2%?

No sóc gaire de matemàtiques, però aplicant els «comptes de la vella» (amb perdó) m´han presentat un rebut, més o menys, amb un 24% d´augment (vull aclarir arribat aquest punt, que el valor constant, pujarà cada any de 4.ooo a 5.000 euros?). Una altra cosa són les enrevessades matemàtiques que presenta l´Ajuntament amb el seu corresponent i antisocial augment de l´IBI. I «sort tenim»? que al consistori la majoria són del PSC?

I jo em pregunto: a Girona, els sous i pensions són més elevats que a la resta de Catalunya? Perquè és curiós que tot en aquesta província sigui més car.

Al mateix temps (i en aquest cas em dirigeixo al ple de l´Ajuntament de Vidreres) els recomano que facin un vol per altres pobles de la comarca (sobretot els nostres veïns) per cotejar el tipus de gravamen i s´adonaran -valgui l´expressió- «que pixen fora de test»?

En aquest poble no tots som milionaris, encara que m´estic plantejant presentar-me en les pròximes eleccions. I suposadament, els suggereixo -perquè alguns pensionistes en el mes de juliol no haguem de fer, a la taula, abstinència total- que cobren semestralment la quota de l´IBI, com està passant ja fa molts anys, en nombroses ciutats i pobles de tot Catalunya.

Aquí queda això com una petita solució per a la majoria de famílies que es veuen molt afectades ( i més en aquests temps de crisi) per fer front al pagament del Macro-IBI de Vidreres. I, a sobre, d´aquest impost no ha arribat el pitjor, això només és el principi!

I, finalment, jo al·lucino en veure la postura de la població, que en cap moment ha presentat oposició o crítica a aquest descalabre.

Hem retrocedit, respecte al passat, amb aquesta «democràcia»? econòmica que ens infringeix diàriament?

Jo, personalment, em pregunto: Què ens ha proporcionat «a la gent del carrer», pertànyer a la Comunitat Europea?

Treballadors contents, feina

ben feta

ÀNGELA FERRER I MATÓ . Girona.

Molt sovint, massa, el treballador és considerat per l'amo com una màquina, una eina per assolir bons resultats en la feina que se li encomana, i ha d'ésser així però mai es pot oblidar que són persones. Què vull dir? Que crec que aquesta efectivitat que es desitja per part del treballador s'aconseguiria molt més fàcilment si la persona se sentís totalment identificada en la seva labor, que quan s'esforcés se li fos reconegut aquest esforç, que existís una flexibilitat en els horaris, que arribés a estimar la seva feina... Els al·licients poden ésser variats segons el càrrec o treball però considero bàsic que l'empleat se sentí identificat amb la feina i s´adoni de la importància que té la seva col·laboració en l'empresa. Si estimes el que fas ho realitzes tot molt millor i els resultats podrien ésser espectaculars. Segur que s'acabarien moltes baixes injustificades i el poc rendiment del que es queixen molts empresaris i no cal oblidar que som els que treballem més hores d'Europa, però dels que el treball menys rendeix.

Cal cercar solucions a aquest mal endèmic i no dubto que el meu suggeriment podria donar molts bons resultats.