Dijous de la setmana passada era a primera hora del matí a la Seu d'Urgell. Davant de la Catedral, assegut en una terrassa d'un bar a les vuit del matí feia una temperatura fresqueta i agradable. Poc més de quinze graus. Vaig repassar un cop més els volums i les formes de la magnífica arquitectura romànica que tenia al davant. Veient un monument romànic complet m'és més fàcil imaginar la força que havia de tenir la Catedral de Girona en els segles XI, XII i XIII. La proximitat del Cadí donava a la meva visió matinal un aire d'una serenitat extrema.
A mig matí i acabada la feina vaig baixar cap a Girona, pel túnel del Cadí i per l'Eix Transversal. Enguany tot és més verd, més fresc, que en estius anteriors. No hi ha cap racó recremat. Les muntanyes continuen vessant generoses d'aigua. Però arribant a Girona, el rellotge termòmetre de la plaça del Carril, potser espatllat, marcava quaranta graus i el de la façana de la farmàcia de la Susanna Palau, a la plaça del Marquès de Camps, marcava trenta-cinc a l'ombra. Devíem estar ben bé a trenta-vuit.
Però l'efecte de la calorada no em va fer perdre de vista el canvi visual i físic de la carretera de Barcelona des de l'accés mateix a l'autopista fins a la ronda de Ferran Puig. Després de tota la polseguera polèmica del tema de l'amiant, la solució adoptada em sembla simple i eficient. És evident que el paviment de la carretera de Barcelona era ja molt desigual i fragmentat, i presentava un aspecte dolentíssim i que malgrat la troballa de l'amiant calia trobar alguna solució, en aquest cas sense fresar. El paviment continu, i pintat, atorga homogeneïtat, civilització, sensació d'eficàcia. Potser no durarà tant com si s'hagués anat més a fons fresant. Però en qualsevol cas ara tenim, com hem tingut fins ara, l'amiant confinat, i tenim la carretera en solfa i en ordre. Aquesta visió em va portar a consideracions sobre el retorn a la normalitat, sobre la superació dels episodis d'obres, sobre la provisionalitat inacabable de les rases obertes, dels carrers tancats. La importància tant de començar les coses com d'acabar-les. És el cas, per exemple, de la plaça del Marquès de Camps i també de totes les obres de canalitzacions diverses que l'Ajuntament ha abordat amb els recursos del Pla per a l'ocupació que el Govern espanyol ha atorgat als ajuntaments.
Aquest és el motiu pel qual m'ha proporcionat una gran alegria veure finalment acabada la plaça de Sant Agustí, pendent d'instal·lar la vella escultura. Algú potser trobarà a faltar els parterres i els boixos, l'ordre arrenglerat de la geometria de l'enjardinament. Però també és cert que, ara, la plaça ha guanyat ordre en tot l'entorn, que el paviment de sota les voltes ha arribat a assolir la regularitat acabada que tots esperàvem, que els escocells dels arbres, les llambordes, tenen la solidesa potent que reclamava una plaça com aquesta. Les terrasses ordenades que podien preocupar els veïns s'arrengleren a les voreres eixamplades sense envair ni la calçada ni la plaça, i tots els establiments ofereixen un servei millorat i esmerat a disposició d'un turisme creixent que ja no entendria una ciutat a mitges i sense establiments de qualitat diversa a la seva disposició.
És el mateix efecte que vaig percebre en el moment d'anar, uns dies abans, a Ràdio Girona convidat amablement per la Carme Martínez, quan em vaig adonar que s'havien acabat els treballs de restauració de les façanes de darrere de les cases del carrer Nou. Aquesta era una vella lluita pendent de resoldre que mai no podria servir per regenerar la imatge de la plaça Josep Pla, sempre tocada per un pecat original, però que ha permès finalment acabar amb la sordidesa lamentable del calçobre caient i desfent-se cada dia.
És l'efecte renovat que podrem gaudir quan l'Ajuntament reprengui un programa de manteniment i millora de les façanes de l'Onyar, ara ja envellides de més de vint-i-cinc anys i necessitades d'un repàs general per tornar-les a situar en la imatge emblemàtica que ha fet canviar la percepció de la ciutat arreu del món.
En darrer terme és l'alegria de comprovar que aquelles lletres toves que fa més de vint-i-cinc anys, en Paco Torres Monsó ens va fer per la plaça de l'Hospital i la plaça Pompeu Fabra tornen a ser al seu lloc i en el seu variat i atrevit cromatisme, posen una mica de color a la façana noble i ja pràcticament acabada de l'antic hospital de Santa Caterina. Sempre quedarà per a la petita història que els diners per aquella escultura els va oferir la Banca Mas Sardà, on treballaven en aquell moment en Dídac Caparrós i un encara força jove, i només incipient gestor empresarial, Jordi Dagà, molt abans d'anar a fer companyia a en Pedro Farreres a la direcció de la SEPI durant uns anys decisius.
Tornar a la normalitat, tornar les coses al seu lloc, és fer fàcil les coses, és fer amable la vida.
I en aquest retorn d'estiu tenim, a Girona, uns quants motius interessants de retorn a la més genuïna normalitat quotidiana.
