Després de quaranta anys, es veu que ara sabrem les causes exactes i veritables de la separació dels Beatles, segurament la banda més influent, citada, escoltada i grapejada de la història de la música.

En el proper número de la revista Rolling Stone apareixerà una entrevista inèdita en la qual John Lennon es desfoga amb l'editor Jann Wenner, que ha decidit fer públiques les gravacions per al bé de la humanitat i suposo que del seu compte corrent. En l'article escrit per Mikail Gilmore, el desaparegut beatle explica amb pèls i senyals i sense pèls a la llengua els diversos motius que van conduir al trencament. Un incís: és increïble i sospitós que encara quedin coses inèdites dels Beatles, siguin cançons, entrevistes o autògrafs en un tovalló de paper. Qui, com i per què els ha guardat tots aquests anys? En fi, no vull ser mal pensat però tot plegat sona una mica tèrbol.

Tornant al tema de la separació. Lennon explica una mica el que ja sabíem. O sigui, que ell i Paul McCartney es portaven a matar, perquè el galliner era massa petit per a dos galls i, segons Lennon, McCartney volia ser el líder del grup a tota costa. I que l'aparició de Yoko Ono en escena no va servir precisament per endolcir la relació entre els membres de la banda. Lennon es queixa amb amargor del tracte que segons ell Yoko Ono rebia per part de Paul McCartney i, sobretot, de George Harrisson, el qual acusa fins i tot d'insultar-la. "No els ho perdonaré mai", diu Lennon.

Però a banda de les desavinences personals, John Lennon carrega contra el mateix grup. Afirma que es van vendre i que això el fa sentir fastiguejat. Diu, també, suposo que cegat per la ràbia, que la ruptura es veia venir des de feia molt temps, perquè el grup estava mort i la seva música, també, des del seu primer èxit.

A mi el que em sembla és que l'univers va tenir el detall d'unir tres paios i mig brillantíssims (el mig és en Ringo, és clar) i el preu que van pagar va ser el trencament prematur. Lennon i McCartney eren dos monstres creatius i Harrisson, sempre a l'ombra, era un músic i un compositor genial, com va demostrar també un cop separat del grup. Yoko Ono no és la persona que em cau millor del món i quan la veig pul·lulant pels estudis de gravació entenc que Harrisson volgués escanyar-la, però potser l'únic que va fer va ser precipitar el que ja era inevitable.

Sigui com sigui, la seva música m'ha donat molta, molta felicitat. Me n'ha donat tanta, que quan em pregunten quin any vaig néixer no dic mai que fou l'any que l'home arribà a la Lluna, sinó l'any que es van separar els Beatles.