Abans de la crisi, hem viscut com si tothom fos ric. En cuina, en els mitjans més populars -dels diaris a la televisió- només hi apareixien els grans cuiners, anar als restaurants dels quals val el sou d'un mes -o més- d'una persona normal. En art, igualment, fins i tot les autoritats- el poder -s'ha afartat de subvencionar formes d'art com les instal·lacions, performances, body art o art del cos, etc. que, evidentment, són del gust d'un grup d'entesos. El gust general de la gent, però, va per uns altres camins. M'afanyo a dir, és clar, que no estic pas en contra del que s'anomena o s'anomenava "avantguarda" -sigui en cuina o en art-, o bé de l'experimentació i la ruptura. Si no fos així, no avançaríem mai, i d'una forma o de l'altra la sensibilitat de tothom, si més no un dia, es pot enriquir. El problema és que, i això en art ja és ben clar, el concepte d'avantguarda fa aigües des del moment que els polítics -d'esquerra i de dreta? s'hi han interessat. Els pobres artistes continuen creient que ataquen el sistema: però resulta que algunes de les millors seccions d'art i cultura, i les més agosarades, apareixen en diaris de dreta o d'extremadreta, com ABCEl Mundo. I en alta cuina, l'enfrontament de dos models, Santi Santamaria (cuina basada en la tradició i el producte) -i Ferran Adrià (cuina basada en la tècnica, dita "tecnboemocional")?- tot i que sabem que això és una reducció simplista: bona part de la cuina de l'Adrià es basa també en el producte i ell s'ha format inspirant-se en la cuina del "mar i muntanya" tradicional, es basava en posicions polítiques. Mentre que El Periódico (que representa el socialisme espanyolista, valgui la redundància, i el "pijoprogressisme") feia guerra de portada defensant l'Adrià, El Mundo (diari espanyol i catalonofòbic, valgui la redundància) "donava suport" a Santi Santamaria, mostra d'una altra avantguarda (nota curiosa: paradoxalment, en Santi és pro sobiranista). Tot això ja és aigua passada. De fet la crisi no és entre dos models més o menys diferenciats de cuina, sinó entre la cuina d'avantgurada (un cert model, si més no) tradicional ("la nostra vella cuina familiar, l'única que val la pena conservar" segons Josep Pla-quina raó tenia!). Diversos signes anuncien la fi de la llarga quarantena de la cuina representada per les àvies de Sils: hi ha retornat el gran cuiner Fermí Pugi-mestre de Ferran Adrià- amb el seu "Petit Comitè", que presenta CTC (cuina tradicional catalana). El més famós crític gastronòmic d'Espanya, Rafael García-Santos, en una entrevista a la revista Chefsbook pronostica la fi dels restaurants d'avantguarda, tant de forma estructural com per la crisi i el retorn a les fondes (bistros): "crec que quedaran molts pocs restaurants de súper luxe i de cuina d'avantguarda, tan allunyats del sentiment de la gent: la crisi s'emportarà els bons i els dolents".