LA CULTURA I ELS MAGATZEMS

Amb aquest motiu s'han prodigat articles que han ponderat el sentit històric, el context i l'oportunitat d'una decisió com l'esmentada. De cop, entre tots hem atorgat valor a un fet simbòlic que es concreta en la recuperació d'un quadre de grans dimensions, del qual es tenia constància però que feia prop de setanta anys que romania enrotllat i malmès en els magatzems del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Lluïsa Faxedas i Genís Barnosell han posat l'èmfasi en aquesta valoració que comentava. Fins ara tothom es refiava només de la referència clara, però escadussera, de Francesc Fontbona. Vull recordar ara que ja en el número 163 de la Revista de Girona, de 1994, Narcís-Jordi Aragó, sempre molt atent a totes les qüestions relatives a la ciutat, ponderava, en un text gairebé editorial, "El somni gironí de Martí Alsina", la trajectòria de l'artista, el seu pes en l'art català del XIX, la seva influència i mestratge en els paisatgistes de la segona meitat del segle, l'ambició de la seva carrera professional i l'esforç important per deixar fet un quadre de cuny romàntic i amb tots els ingredients de dramatisme i heroisme que la resistència de la ciutat mereixia.

Potser l'envergadura del quadre i la cura d'humilitat del seu exili de dècades en els magatzems del MNAC ha estat la purga necessària per saldar un deute històric de la ciutat amb la Guerra del Francès i poder entomar el tema de nou sense complexos ni hipoteques amb motiu del bicentenari en una revisió saludable i gens dramàtica ni mítica d'aquells esdeveniments. La regeneració per la cultura del tema situa el quadre en el context concret de l'evolució de la pintura catalana de l'època i reivindica una manera de fer que busca la recuperació del nostre patrimoni.

Si mirem enrere, la política de recuperar dels magatzems o dels dipòsits dels museus d'obres d'art que a Barcelona romanien oblidades i que a Girona podien lluir de primera, es va concretar d'una manera brillant amb la instal·lació al Museu d'Història de la Ciutat del mosaic de Bell-lloc o de Can Pau Birol que amb prou feines havia sortit mai dels magatzems del Museu Arqueològic i que en va sortir per a ser exposat a Girona l'any 1991, després a Sevilla amb motiu de l'Expo l'any 1992 i ja va tornar directament a Girona (novembre 1992) per ser exhibit de forma preferent i gairebé com a emblema del nou Museu després d'un acord subscrit entre l'Ajuntament i el president de la Diputació Manuel Royes.

Uns anys més tard, l'any 2000, un acord entre l'Ajuntament i la Generalitat subscrit amb el director general de patrimoni, Marc Mayer, va permetre el trasllat de la col·lecció de làpides hebraiques del Museu de Sant Pere de Galligants, exhibides al claustre, a les noves sales del Museu d'Història dels Jueus, al carrer de la Força. He de dir que aquest cas no és comparable ni al quadre de Martí Alsina ni al mosaic de Bell-lloc, perquè a Sant Pere, l'Aurora Martín ja s'havia ocupat de tenir cura de les làpides i d'editar opuscles amb l'inventari i la transcripció del contingut d'aquestes làpides. Però sí que en el context de la força del romànic benedictí, les làpides passaven en part desapercebudes i en la nova instal·lació del Museu dels Jueus lluïen amb una total singularitat.

Finalment no em puc estar de recordar que després de la gran experiència de ?l'any 1985 amb l'exposició "Girona dins la formació de l'Europa medieval, 785-1213", que es va concebre per commemorar els 1.250 anys de vocació europea de Girona, es va iniciar al Museu d'Història de la Ciutat una sèrie espectacular d'exposicions.

Efectivament, un cop es va anunciar que les sales del MNAC tancaven per procedir a la gran reforma que havia projectat Gae Aulenti com a preparació dels esdeveniments olímpics, l'Ajuntament de Girona es va llançar a demanar el trasllat provisional de les obres d'art del Museu a Girona amb la voluntat d'omplir temporalment el Museu d'Història de la Ciutat. Sabíem que calia posar imaginació en la gestació d'un museu sense col·leccions. Fruit d'aquell impuls va ser un acord subscrit entre Pasqual Maragall i jo mateix, en el qual segellàvem el que en algun moment, amb gran gosadia, en vam dir "l'eix Barcelona-Girona, carrer major de la cultura de Catalunya".

D'aquí en va néixer, l'any 1987, la impressionant "L'època dels genis, Renaixement i barroc", més tard, el 1988, "L'època de les Catedrals. Romànic i gòtic", per culminar el 1991 amb "L'època dels artistes. Modernisme i noucentisme".

Acudir als catàlegs d'aquelles exposicions avui i repassar el conjunt d'obres d'art de primer nivell que de la mà de Joan Sureda i de Pere Freixas van viatjar de Barcelona a Girona és molt i molt impressionant. Però tornant al fil de Martí Alsina només vull recordar, ara, que amb coordinació i cooperació institucional es pot fer una política cultural que optimitzi els fons i les propostes, i que en alguns casos es concreti en desenterrar del magatzem i de l'ostracisme peces singulars de la nostra cultura. En aquest cas al servei de la cultura de Catalunya a Girona. Fent gran a Girona allò que era desconegut i arraconat a Barcelona.