Des dels autors medievals, passant pel Rector de Vallfogona, la literatura catalana té una bona tradició de textos eròtics i "obscens". El llenguatge descarat -com el del Virgo de Visanteta de Bernat i Valdoví- sempre ha anat molt unit a la cuina i les seves metàfores. Celdoni Fonoll ha dedicat diversos llibres a glossar el món vegetal -incloent les plantes comestibles- i també a l'"obscenitat" (en el millor sentit del terme). Aquest llibre, de títol ben expressiu (Obscenitats i tendreses, Cossetània Edicions, 85 pàgines) segueix el característic estil directe i popular de l'escriptor, amb títols de poemes que ho expressen ben bé: "Cigalot emmerengat", "La cigala i la cloïssa" i altres, de títols explícits, ocurrents i divertits. Un llibre absolutament deliciós, alimentari, eròtic i , en el millor sentit del terme, "obscè". Un bon cop de "flit", també , contra els qui pixen aigua beneita.

El llibre, a més, està trufat de la saviesa popular, amb dites ad hoc: "La figa, per a ser bona/ha de tenir tes senyals: bigarrada, gavatxona/i picada de pardals", a la qual hi afegeixo la meva versió, també recollida de boques populars: "La figa, per ser bona/ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i menjada pel pardal." Però un "pardal", és clar, que no vola pas coms els gorrions o els teuladins.

Dedico aquest text a tota mena de puritans, aigua-beneiters, menja-hòsties i tota mena de pernicioses bestioles similars de què està plena la nostra cultura, que sembla que té com a unic objectiu amargar-nos la vida. Les veus de la foscor, els enemics de la vida, els e-cristians, als mestretites de la paraula, les eretirus del bon mot, als refinats i exquisits que no volen sollar la seva boca, als bisbes de la reconsagrada Conferència Episcopal espanyola, els catòlics i protestants del morro fort, budistes i angèlics de pacotilla i els temibles islamistes que no estan de broma. Els intel·lectuals beats, puritans, hipòcrites i aprenents de dictador, valgui la redundància. Perquè no ens deixeu tranquils d' una vegada, aus de mal averany, rapinyaires de la ingènua felicitat. Cardeu, renegueu, blastomeu, rieu: una bona cura -i una millor teràpia- contra la intolerància dels mal xinats.