en temps de dubtes, de confusió i de desconcert ens convenen certeses. Busquem seguretats i aspirem que ens garanteixin les coses més elementals com a resposta a un nou context de desorientació general. Per això, en els temps que corren tenen més valor la claredat, la transparència, la informació, l'austeritat, la coherència. Ara més que mai hem de valorar les rectituds indiscutibles, fer-les referent, i apostar per les coses sòlides i tangibles. Convé amb urgència trobar un camí, fixar una ruta, seguir-la fidelment i deixar una petjada segura i marcar el sender amb pedres ben evidents que res ni ningú no es pugui endur. La certitud de les coses esdevé pedra angular de la regeneració moral i cívica que ens és imprescindible.

Les petites sacsejades de la nostra societat local també reclamen l'antídot de les noves certeses que superin els vells entrebancs. Coses que es puguin tocar, que tots puguem situar en un horitzó tangible i que capgirin la situació general en un sentit positiu i favorable. Ens cal saber i veure que la gespa de Montilivi ha funcionat, que la nova grada s'acabarà en pocs mesos, que les obres de la Marfà han començat, que el carrer del Sol s'ha acabat i ha quedat bé, que la restauració de Sant Feliu arriba al moment culminant, que les cases de l'Onyar esdevindran un referent renovat, que la nova casa de la Generalitat aportarà dinamisme i activitat al centre de Girona, que les comandes tornen a arribar a les empreses més emblemàtiques de la ciutat i de les terres de Girona, que la nova plaça del Llimoner també s'està acabant. Ens cal tot això i més.

D'aquí que vulgui subratllar dos fets recents amb un accent singular. Primer de tot la celebració, ahir al vespre, de la festa de lliurament dels premis literaris de Girona; el valor de la continuïtat, de la rigorositat, de la reiteració fidel de les convocatòries, la col·laboració essencial entre les institucions i la societat civil. Tot apunta a la permanent germinació de les velles llavors plantades fa dècades, amb fe i entusiasme nacionals, des de les petites i arraconades terres de Girona. Els vells noms ressonen, un cop més, i aporten la dignitat de tot un poble com a guia dels lligams inesborrables entre la cultura i el civisme, entre la noció de ciutadania que tant bé va glossar Rahola i la noció de llibertat que tan bé va entonar Miquel de Palol. Al costat del baladre de sempre, a la plaça de Catalunya, el bust de Bertrana somriu amb un punt d'ironia davant la perennitat del bronze enfront de la fugacitat dels que el volien proscriure.

L'altre fet ens situa a abans-d'ahir al matí, quan es va inaugurar un nou edifici del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona. Aquí, la voluntat municipal de fa més de deu anys de reservar i garantir els terrenys de la Creueta és el punt d'arrencada d'una experiència vital impulsada per la Universitat de Girona i que va rebre una empenta definitiva quan, amb el concurs de l'Ajuntament de Girona i de la Generalitat, es va obrir el nou pas cap a la Creueta com a perllongament del carrer Emili Grahit, el 2002. Des d'aquell moment no ha parat de créixer, en el vell meandre de l'Onyar i ben a prop de la petita mesquita dels habitatges Barceló, un palau de ciència i coneixement que és l'única aposta sòlida per encarar el futur en temps de crisi. Des de l'experiència pionera de la Plataforma de robòtica subaquàtica, les inversions s'han anat succeint en una aposta segura i han permès la construcció successiva de l'edifici Jaume Casademont, que acull els grups de recerca i fa funcions de viver d'empreses, el Centre d'empreses Giroemprèn, el futur Centre de noves tecnologies alimentàries, que ha de rebre un nou impuls per concloure, i finalment, l'edifici Narcís Monturiol, pendent d'inaugurar i que es dedicarà a les noves tecnologies i al món audiovisual i de la comunicació, i l'edifici H2O que acull, des d'abans-d'ahir, l'Institut de Recerca de l'Aigua.

Recerca, innovació, coneixement, transferència del coneixement de la Universitat a l'empresa, i col·laboració ciutat i entorn amb la Universitat, vet aquí el paradigma positiu d'una setmana que hem de llegir en clau d'optimisme per pensar el futur des de les certeses i per deixar de banda, a la cuneta, totes les incerteses i totes les inseguretats que ens impedeixen de progressar.