Sembla que finalment arriben bones notícies per al presbiteri de la Catedral. Després de més de quaranta anys d'interinitat, de dubtes, de projectes frustrats, d'idees excessives, de propostes polèmiques, ara potser hem arribat a un punt raonable i satisfactori. Tot apunta que finalment es podrà completar la remodelació del presbiteri i acabar d'adequar l'altar major de la Catedral als requeriments litúrgics del concili Vaticà II, sense comprometre's cap aspecte essencial del conjunt monumental.
Segons les notícies que circulen i segons les informacions de la darrera sessió de la Comissió del Patrimoni de la Generalitat, sembla que podrà tirar endavant el "Projecte d'ampliació i remodelació de la Catedral de Girona" del qual són autors Josep Pla i de Solà Morales i la Montserrat Nogués Teixidor, arquitectes. Així ho avala també la memòria que eleva al capítol i al bisbe monsenyor Francesc Pardo, el canonge Mn. Genís Baltrons, que va rebre l'encàrrec del Sr. Bisbe.
Després dels diversos intents anteriors amb risc per a la reixa ara queda clar que el projecte que es planteja respecta la integritat dels elements monumentals i del mobiliari litúrgic, i aborda la reforma amb un criteri de reversibilitat absoluta. No hi ha obra. Només hi ha una gran tarima de fusta suportada per una estructura metàl·lica oculta que determina el caràcter practicable de la tarima per tal de fer accessibles i visibles, quan calgui, les sepultures que quedaran tapades per l'allargament del presbiteri. Un allargament que estira el presbiteri fins les dues primeres columnes de l'inici de la girola, en el punt de contacte entre les tres naus i la nau única. En aquest espai avançat s'hi situarien, a banda i banda, les cadires reservades als canonges, l'ambó per a les lectures i tots els elements necessaris per a la litúrgia.
El fet més transcendent esdevé la recuperació final de l'ara de l'altar major i el baldaquí. Recordem, ara, la quantitat de vegades que hem insistit en aquesta mateixa tribuna i en molts altres llocs, com ho ha fet molta altra gent, en la necessitat de completar la recuperació de tots els elements decoratius i litúrgics del presbiteri. Durant un temps, les explicacions se centraven en el procés de restauració del retaule i del baldaquí. Però un cop feta la nova instal·lació del retaule clamava al cel, mai tan ben dit! Que l'ara i el baldaquí estiguessin guardats i sostrets a la seva utilització i, sobretot, a la contemplació dels fidels i dels turistes.
És cert que l'avançament del presbiteri planteja la necessària dissociació entre el retaule i la cadira de Carlemany que romandran en el seu emplaçament actual i l'ara i el baldaquí, que se situaran damunt de la tarima ja comentada. Aquest és l'únic però a una proposta que malgrat separar elements que en el passat tenien una unitat indiscutible la van perdre ja fa molt de temps en l'oblit dels magatzems. I, en canvi, es planteja l'avantatge enorme de no haver de tocar res del presbiteri actual i de la reixa que romandran intactes. En canvi, s'hauran de treure les dues trones enormes des de les quals en el passat s'havien fet prèdiques moralitzants de retòrica molt abrandada. Si ja no hi ha quaranta hores potser ja no calen trones.
En canvi, l'element essencial del canvi que es proposa és que finalment les coses tornen al seu lloc amb simplicitat i sense cap pretensió ni cap automatisme de vidre blindat.
Veurem finalment el baldaquí impulsat per l'ardiaca de Besalú, Arnau de Soler, i conclòs prop de l'any 1326, aixoplugar el nou altar i vincular-lo a una iconografia mariana. L'ara del bisbe Pere Roger, consagrada amb la Catedral romànica l'any 1038, el 21 de desembre, es retrobarà, així, en el punt de síntesi, el cap de pont entre el romànic i el gòtic que representen el baldaquí i el retaule. L'ara lluirà de nou, sortirà de les caixes i els embalatges i brillarà l'alabastre i les incisions referides a Petrus Episcopus, memòria perenne del bisbe que va treure la Catedral de la prostració en què la va trobar amb l'ajut de la seva germana la comtessa Ermessenda i el seu cunyat, el comte de Barcelona, i gràcies també a la venda que féu a la seva germana de les seves possessions a Sant Daniel, que van donar lloc al monestir benedictí que coneixem i que fou consagrat uns anys abans que la nova Catedral.
Podrem admirar de nou les arcuacions i els motius vegetals d'aquest gran bloc, com n'hi ha diversos a les esglésies catalanes i de la narbonesa, que és la pedra sobre la qual es fonamenta la continuïtat històrica i monumental del primer monument de la ciutat.
El presbiteri i l'altar major seran menys bizantins, menys bigarrats, sense les arquetes ni els altres elements decoratius incorporats i ara guardats al Tresor. Tot quedarà més espaiat, però sens dubte s'haurà salvat la contradicció i el perill de conflicte entre la integritat monumental i les exigències litúrgiques.
Friso ja per tornar a veure el baldaquí i l'ara. I penso en tots els gironins que per edat encara no els han pogut veure mai. La vida és així, efímera, curta. Per als humans es compta per dècades i només per a les institucions serveix el còmput dels segles. Fa dècades que ningú no pot veure ni l'ara ni el baldaquí i esperem ara que en poc temps culmini, finalment, aquesta restitució deguda i esperada i que no torni a escolar-se mai més el temps d'una generació per gaudir i admirar els elements mobles de la nostra Catedral.
