05 de novembre de 2009
05.11.2009

LA CONFIANÇA

05.11.2009 | 01:00
LA CONFIANÇA

En temps de la llarga transició a la democràcia varen aparèixer homes i dones que abans s'havien compromès ben generosament en causes nobles per la cultura, el sindicalisme, l'ensenyament del català, l'activisme cristià, el servei a la societat, i en moltes ocasions sota circumstàncies de gairebé catacumbes. La voluntat de contribució al bé comú substituia a un bon sou, i la sana satisfacció era la recompensa en estat pur. Aquelles llums d'espelma i aquelles veus baixes del temps de dictadura es varen canviar pels focus i micros democràtics quan aquells militants varen poder-se asseure als escons del Parlament i dels estrenats ajuntaments i de les noves associacions, amarat tot de civisme participatiu. Aquells homes i dones que varen donar un pas endavant a l'adveniment de la democràcia tenien uns gloriosos trets en comú, com eren la il·lusió, prou madurada en el temps d'espera,i portaven ben feta la prova del nou de la seva constància, traça i molta estimació. Amb tot el carisma de la paraula: eren voluntaris. Des de la gran diversitat de les seves procedències, idees i colors, aquells homes i dones de la primera política de la transició mereixien la confiança de la ciutadania. Els trenta anys transcorreguts des d'aleshores poden portar un enyorament que, si ho sabéssim fer, hauríem de convertir en efecte positiu.
La realitat ha anat canviant pel que fa a la classe política. La verinosa corrupció, entre indicis i sentències, titulars informatius i climes judicials, sospites i declaracions, fa que la ciutadania senti un fàstic invencible. El cas és que entre una certa classe de polítics -ara, professionals- el deshonor ve a ser com un lligam de família. Una llista d'aquests polítics pot incloure el millor de cada casa, empastifant el treball constructiu del bé comú i del benestar, dels quals molts milers de catalans encara no en participen. Havent-hi tanta feina per fer, malaguanyat temps d'esperança que es profana. Així les coses, ha hagut de sortir el president de la Generalitat de Catalunya a pronunciar-se a favor de que la ciutadania tingui confiança en la classe política.
La qüestió de la confiança, el seu dipòsit i el seu mereixement, és tan vella com el mateix món. Els antics ja hi havien rumiat i els seus pensaments encara són de servar. Virgili diu que no és lícit confiar quan els déus són adversos. Publi Siro avisa que la confiança fa com la vida, que mai torna al lloc d'on va sortir. Ovidi anuncia que en els assumptes de gran importància la confiança acostuma a venir molt a poc a poc. Fins els refranyers populars han recollit els sentiments davant d'aquestes situacions crítiques: la soledat més solitària és la desconfiança -manifesta una dita- mentre una altra adverteix que els malfactors preguen perquè hi hagi confiats i dormilegues. I encara un altre refrany assegura que el qui creu amb facilitat, serà enganyat fàcilment.
Senyor President de la Generalitat de Catalunya, volem creure que l'honradesa serà capaç de tornar a entrar per la porta principal dels llocs d'on ha sortit per les clavegueres. És clar que hem de posar confiança en tota la classe política, com vostè demana, però ho tenim difícil. Estem desencisats, i tant de bo sigui aquest el primer ferment pel progrés que ens agradaria. Però necessitem aire, transfusió de netedat. La ciutadania de la majoria silenciosa podria fer propi aquell recordatori bíblic que aporta un matís de sinceritat dramàtica: "crec, vull creure, però ajudeu-me a vèncer la meva incredulitat".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook