El 10 de juliol de 1997, dia de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco, vaig participar en el meu últim rescat a muntanya. Cercàvem el cos d'un capellà que s'havia estimbat als gorgs de Coma de Vaca. Des de l'any 1986 havia format part del grup de rescat de muntanya de la Vall de Camprodon fins que els bombers van assumir el treball exclusiu en aquesta tasca. Recordo alguns rescats sonats. Per exemple el de la recerca d'un excursionista a la Vall de Núria a l'hivern. L'helicòpter ens va pujar dalt el Puigmal i, amb el cap de bombers d'Olot, en Buxó, vam anar resseguint la carena amb grampons per baixar finalment per Nou Creus. En recordo un altre molt dur, de nit i amb 10 graus sota zero, als peus del Pic Freser, amb boira. No se m'esborrarà mai de la memòria les dificultats per trobar el coll de la Marrana i la fortuna d'haver rescatat el muntanyenc ferit juntament amb els deu companys que anaven amb ell. Recordo també un rescat el dia 1 de gener a la nit de dues noies que volien dormir a la cabana de Tirapits i van haver de tornar per problemes d'hipotèrmia. També el rescat de dos nois que van morir al coll de Tirapits dies abans de Nadal, suposadament estimbats per la força del torb...

La participació en rescats de muntanya dóna una visió d'aquesta una mica diferent. Per un costat fa veure que l'evolució a muntanya és relativa: el risc és inherent a la muntanya i, més o menys, tots els que hi anem l'assumim. Quan estimes la muntanya, morir-hi és un fet que s'ha interioritzat, no essent un acte resignat, sinó que es veu amb calma. Per altra part, t'adones que no cal, no s'han de córrer riscos innecessaris i és un grau saber renunciar a temps abans de patir cap accident.

Fa 30 anys que camino cada setmana per la Vall de Camprodon. En tot aquest temps he comès unes quantes imprudències que m'esgarrifen quan hi penso. He patit esgotament total, he travessat colls a l'hivern enmig de la rufa, he fet travessies calculant malament les forces i les provisions,... i poca cosa més. En canvi els que ara ens acompanyen en les excursions ens titllen a en Toni i a mi d'excessivament conservadors a l'hora de predir el temps o a l'hora de renunciar a un trajecte. Els anys ens donen la raó. Penso en una excursió fa dos anys per aquest temps al Pic de l'Infern. La cara sud era seca, però la cara nord era gelada. La tornada del pic s'havia de fer per la carena cap al pic Freser, on bona part del trajecte era per la cara nord, amb gel, neu, i de baixada. Ens vam negar a anar per allà, tornant per la cara sud. La protesta dels que venien amb nosaltres es va esvair l'endemà quan vam saber que una dona havia mort baixant de Bastiments el mateix dia.

La mort de les dues germanes baixant del Puigmal dissabte passat és innecessària i absurda. És fruit de la manca d'informació i de formació, aspectes en els quals segurament hi podem fer més del que fem fins ara. Aquell dia hem sabut que hi va haver un altre grup perdut de 8 persones i encara un altre d'11 persones que va tornar a temps. És una situació semblant a la de l'accident del dia del Balandrau. Aquest accident, ocorregut el 30 de desembre del 2000, va agafar imprevisiblement molta gent que havia sortit a muntanya un matí amb un temps acceptable. El canvi sobtat de temps ens va sorprendre a tots. La mateixa cosa va succeir dissabte passat. El matí feia bo i al migdia el temps va canviar de cop. La diferència aquesta vegada és que ara jo sabia que venia un front al migdia, mentre que fa 9 anys no ho havia sabut. La diferència és la informació de què ara disposem en comparació a llavors.

Quan m'explicaven els detalls del rescat immediatament vaig preguntar: "I què hi feien anant al Puigmal?", pregunta a la que hem de donar resposta. No cal capficar-se si eren experimentats, si anaven prou equipats, perquè la qüestió és, per què no tenien prou informació?

Cada dissabte estudio amb detall els mapes del temps per saber si l'endemà podrem sortir o no. Si seguíssim el pronòstic dels meteoròlegs de TV3, no sortiríem gairebé mai. Moltes vegades aprofitem la finestra de bon temps que queda al matí de diumenge. Dissabte passat només havia fet una ullada per sobre els mapes del temps i havia vist que ens creuava un front fred. A l'hivern, un front fred que ve del nord és una situació que, quan arriba a la carena pirinenca, provoca rufa, una situació de vent fort que genera un núvol que neva. Una vegada ha passat el front la situació de rufa o torb, de fort vent i molt fred, sol durar uns quants dies.

La qüestió és per què la informació que jo tenia no està disponible per a tothom. Recordo la previsió de TV3 amb un símbol de neu i sol. Si la informació hagués estat que al migdia passava un front fred i que darrere seu començava un episodi de rufa, potser les 23 persones que eren als voltants del Puigmal i les que eren a Ulldeter no haurien sortit o haurien fet mitja volta al veure acostar-se el front.

La muntanya s'ha massificat i no posem els mitjans proporcionals a aquest augment. No n'hi ha prou de tenir els millors grups de rescat equipats amb el millor material i cobrar per poder-ho mantenir. Com a tot arreu la política correctiva no és pas la millor. La millor és la predictiva i la proactiva. És molt més eficient difondre la informació correcta sobre el temps a muntanya i fer campanyes de formació, que esperar rescatar als accidentats.

Tot plegat és tan senzill, per exemple, com que la previsió del temps a TV3 incorpori els divendres una previsió per a alta muntanya, diferenciant amb claredat el Pirineu oriental del central. Només cal que sigui durant l'hivern i se li ha de donar el mateix caràcter que la informació marítima de l'estiu.

Potser així encara tindríem a la Núria i a la Marta entre nosaltres, sense que en cap cas serveixi per donar la culpa a ningú.