La manca de desenvolupament legislatiu del dret constitucional a l'habitatge permet que la llei empari els processos judicials pel desnonament sense atenció a les causes de no pagament (...) Davant d'aquest fet calen solucions que entenguin l'habitatge com a bé social. Altres mesures concretes podrien ser també la suspensió dels desnonaments en el cas de persones en atur o en situació econòmica greu. Per a aquestes persones s'hauria de crear un fons de cobertura dels lloguers no pagats per l'arrendatari". (Conclusions de les IV Jornades sobre el Quart Món a Catalunya de Justícia i Pau, novembre de 1987)
Fa 22 anys diverses entitats van voler denunciar l'existència del Quart Món a la molt pròspera, lluminosa i catalana terra. I no només això. Van voler formular també un seguit de propostes encaminades a resoldre dèficits legislatius. Que l'edifici de La Sopa de Girona estigui permanentment ple, que Càritas no doni l'abast atenent demandes d'ajut de gent necessitada, que pels carrers es vegi gent pidolant i gent dormint de qualsevol manera, que els desnonaments no s'aturin per cap raó, que els preus dels habitatges continuïn a dalt de tot malgrat la crisi, que continuïn buits impunement milers de pisos amb finalitats especulatives..., mostren que ben poc cas es va fer d'aquelles propostes. De fet, mostren a bastament la misèria moral de la societat catalana i la dels seus polítics.
Una setmana a l'any per pensar-hi, una jornada per parlar-ne, uns quants titulars de premsa per informar-se, i llestos. Aquest és el mètode de manual amb què se sol enllestir a casa nostra, any rere any, el greu problema de la gent que no té casa.
La reacció entre tèbia i freda de la societat davant d'una misèria tan grossa és anguniosa, lamentable, impresentable. Tan impresentable, lamentable i anguniosa és que, darrerament, ni el resort de l'ànima tendra dels dies previs de Nadal rescata de l'egoisme els cors durs com punys dels qui gaudeixen de sostre i portes blindades per tancar la misèria a fora.
La filantropia d'arrel cristiana i la d'arrel alternativa treballa en la difícil tasca de desvetllar consciències. A través de xerrades, exposicions, articles, publicacions, captacions o homilies, procura copsar l'atenció de persones disposades a sufragar de la seva butxaca ajuts, caritats o subvencions. La seva feina és lloable i entranyable, però la seva eficàcia és limitada, escassa, lenta; massa lenta per als qui no tenen casa aquest hivern.
Fins i tot en el camp de l'educació el camí és esmarrit, esbiaixat. A les escoles i instituts, s'ha caigut en el parany d'atorgar a cada dia de l'any una dedicació estanca de totes les altres: el dia de la tolerància, el dia de la fam al món, el dia de l'aigua, el dia de les espècies en extinció o el dia de l'energia eòlica. D'aquesta manera, els estudiants són instruïts no pas en l'anàlisi i crítica d'un model de societat injust, sinó en la tècnica d'apagar focs i posar pegats als diferents problemes; aquests problemes no són mai considerats com a injustícies de base sinó com a deficiències que s'han de corregir amb gestos polítics puntuals, voluntarisme o caritat. En els llibres de text, no es diu, per exemple, que l'acaparament de diners en mans d'uns és causa directa de l'empobriment de tots els altres; que és una injustícia flagrant que hi hagi avui a Girona gent que no té un habitatge on anar a dormir.Aquestes restriccions del mercat de l'habitatge, fruit directe de l'especulació dels propietaris particulars, estan generant situacions molt greus, que no són només la de no tenir sostre. És cada vegada més freqüent la situació d'haver de viure diverses famílies sota d'un mateix sostre, la de multipoblar un espai ja per ell mateix reduït, la de compartir llits de dia i de nit, la dels sublloguers... Al mateix temps, s'estan llogant pisos infames (d'aspecte tètric i condicions insalubres), s'estan guetitzant uns barris i elititzant-ne un altres...
Si algú té en aquest punt de l'article la temptació de pensar que la responsabilitat sobre la gent que no té sostre no va amb ell, que agafi la Declaració dels Drets de l'Home, la mateixa Declaració que li dóna dret a la propietat i als béns personals, i llegeixi l'article 25: "1. Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment quant a alimentació, a vestit, a habitatge, a atenció mèdica i als necessaris serveis socials; tota persona té dret a la seguretat en cas de desocupació, malaltia, invalidesa, viduïtat, vellesa o en d'altres casos de pèrdua dels mitjans de subsistència a causa de circumstàncies independents de la seva voluntat".
La Constitució Espanyola, acord marc de convivència de tots els homes i dones d'aquest país, és inequívoca: "Article 47. Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions ne?cessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulació". Com és que, amb aquest article 47 a les mans, cap ONG no ha dut l'Ajuntament de Girona davant del Tribunal Constitucional? Hi ha motius, certament, per fer-ho. En primer lloc, per haver dedicat pocs recursos a l'habitatge social; però sobretot per haver permès en els darrers 30 anys l'especulació del sòl i l'augment desorbitat dels preus dels habitatges. Com s'entén si?nó que hi hagi pisos buits i gent que no tro?ba pis d'acord amb les seves possibilitats?
La política de pegats i assistència social -tan necessària i urgent com es vulgui- no pot resoldre un problema tan profund i tan greu com és la insolidaritat humana. La solució a Girona no passa per la ?filantropia sinó per la justícia. Amb tanta gent presumptament d'esquerres al ?govern de la ciutat semblaria fins i tot ?lògic.
