Sempre he tingut problemes per desxifrar el concepte art. Això em va fer decidir que consideraria art qualsevol cosa que m'emocionés. Desconec si la tauromàquia és art. No he assistit mai a cap corrida i, per tant, no he pogut experimentar emocions. Vaig poder assistir a alguna de les places que fa uns anys encara estaven -per dir-ho d'alguna manera- funcionant. Girona, Figueres, Lloret... En realitat 20 anys enrere ja eren places atapeïdes de turistes borratxos que no veien res perquè les turques i els barrets de mexicà que traginaven els impedien veure aquells destres mig coixos ornamentats amb vestits de llums foradats i descolorits. Allò s'havia convertit en un espectacle decadent, perpetrat per toreros decadents i adreçat a gent decadent.

No he vist mai cap corrida però en canvi sí que vaig tenir més d'una conversa, llarga i apassionant, a la rambla de Portbou, amb un dels considerats grans del toreig. Me'l va presentar la meva àvia, una seguidora de la lídia que s'havia fet amiga d'aquest torero de Salamanca. Es deia Julio Robles. Un tipus collonut, de conversa afable i bona gent. Robles parlava amb una passió contagiosa del toreig: de l'expressió artística del cos, de la plasticitat de les escenes, de la noblesa dels toros, del torero disposat a enfrontar-se a la mort per sentir-se viu. Si la passió de Robles no em va despertar cap curiositat, difícilment podria després desxifrar art en el fet de matar un animal amb públic i publicitat. Però Robles s'ho creia i no des de cap militància forçada, sinó des de dins de les seves entranyes.

Es preguntaran què feia Robles a Portbou. Hi anava a passejar els matins amb la bella Liliana, la seva dona, que impulsava la cadira de rodes. Robles va passar llargs períodes al centre de recuperació funcional del cap de Peyrefite, a la població veïna de Cervera de la Marenda. L'agost de 1990, el toro Timador l'havia voltejat a la plaça de Béziers, provocant-li un traumatisme del raquis cervical entre la cinquena i sisena vèrtebra que l'havia deixat tetraplègic. Robles va morir el 2001, als 49 anys d'edat. Al seu enterrament hi van anar 10 mil persones.

L'any passat Robles va tornar a ser notícia. Uns antitaurins van profanar la seva tomba, i pintar a la làpida un monumental: "toreros asesinos". Vaig sentir repulsa en contra l'extremisme. Una ràbia diferent, però ràbia en definitiva, que em provoquen aquells que des d'excloents i suposades tesis intel·lectuals i liberals, continuen defensant la mort i tortura pública d'un animal. Que en són d'abominables els extrems!