Aprincipis d'agost de l'any passat va morir Thierry Jonquet, escriptor francès de novel·la negra, gènere que al país veí s'anomena "polar", una contracció dels mots policíac i popular. A casa nostra era pràcticament un desconegut, tot i que el seu llibre Taràntula va gaudir d'una certa notorietat.

Una ràpida pinzellada sobre la seva vida ens descobreix un jove que va formar part d'organitzacions d'extrema esquerra, hereves del maig del 1968 francès i que, malgrat no veure realitzat el canvi social somiat, va seguir fidel als seus principis polítics.

Arran d'un accident es va formar com a ergoterapeuta (especialista a tractar trastorns físics i mentals per mitjà de l'activitat manual), va treballar en un geriàtric, en un hospital de nens amb tares congènites, en un psiquiàtric infantil i en un centre de prevenció de joves delinqüents. Fruit d'aquesta "negra" realitat, viscuda en "entorns malèfics", els seus escrits són una via d'escapament de l'angoixa diària en un món infestat d'odi i maldat.

La lectura del seu llibre Ad vitam aeternam, escrit l'any 2002, em va produir un impacte difícil d'oblidar. L'argument és un pretext, a mig camí entre el thriller i la ciència-ficció, per denunciar l'obsessió de l'eternitat. Les figures errants de quatre germans, arquetips del bé i el mal, escollits per la Mort al principi dels temps per sobreviure, condemnats a pelegrinar a través de la historia i envellir lentament, sense tenir descendència, fan eriçar els cabells.

El missatge que transmet és terrorífic quan converteix en real la quimera de la vida eterna aconseguida a partir d'inquietants i aterridores manipulacions del cos humà. Algú s'imagina Hitler, Franco, StalinMao sempre presents? Shakespeare, Mozart, EinsteinPicasso sempre rejovenits? Pel bo i pel dolent, esglaia pensar en la possibilitat d'una joventut física o psicològica eterna. La paradoxa és, segons l'autor, que l'eternitat desil·lusiona. "El temps és un verí", confessa un dels elegits.

Però, per si de cas, és convenient que l'eternitat romangui en el món de la ficció, si més no per fer valer el refrany sobre la fugacitat de la vida quan s'afirma que no hi ha mal (ni bé, tampoc) que duri més de cents anys, ni cos que el pugui resistir.

Potser Thierry Jonquet és un escriptor menor d'un gènere menor. Ara bé, en una breu nota autobiogràfica escriu una frase que demostra la seva tenacitat en un món farcit d'inconstants: "Com tants altres, he après a envellir tot posant el fre, sense renegar de res, sense oblidar res".