Els diaris de la setmana passada van recollir la trista notícia de la mort a Jerusalem de Samuel Hadas. Va ser la matinada del 10 a l'11 de gener. Havia nascut a l'Argentina (Chaco,1931). Molt jove es va traslladar a Israel, va viure intensament la vida d'un kibbutz i a partir de 1964 va començar a servir el cos diplomàtic del seu país, al qual va representar successivament a Mèxic, Colòmbia i Bolívia. L'any 1982 va ser nomenat representant del seu país a la seu permanent de l'Organització Mundial del Turisme (OMT) a Madrid. Pocs anys després, el 17 de gener de 1986, es van establir relacions diplomàtiques entre Espanya i Israel, i Hadas fou nomenat el primer ambaixador. De 1993 i fins a 1997 va ser l'ambaixador d'Israel al Vaticà. Va tornar finalment a Israel, a viure a Jerusalem, des d'on de forma incessant conreava les seves amistats a tot el món i, molt especialment, a Espanya, a Catalunya i a Girona.
Finíssim observador i analista polític, no parava de donar a conèixer el seu pensament i els seus punts de vista en els mitjans de comunicació i revistes especialitzades. En el nostre àmbit era un col·laborador habitual de La Vanguardia i també en un terreny més directament vinculat a la seva experiència professional a la revista Política Exterior.
El vaig veure per darrera vegada a Barcelona el 2 de juliol de 2007, en un dinar on va desplegar tot el seu pensament i un punt d'escepticisme en relació amb la situació a la "regió", referint-se al Pròxim Orient en el llenguatge internacional. Confiava poc en una sortida pacífica i ràpida amb el reconeixement recíproc de dos estats, que ell considerava l'única sortida possible i viable. Les seves paraules, la seva mirada, el seu pensament denotaven un cert cansament. Com sempre, portat d'una amabilitat extrema, em va regalar un llibre sobre la història del seu país i vam recórrer plegats un cop més els camins que porten a Girona.
La persona que primer em va parlar de Samuel Hadas en els primers anys 80 fou Ernest Lluch, que em va dir que l'havia de veure, hi havia de parlar, l'havia de fer venir a Girona, perquè era de facto l'ambaixador encobert d'Israel a Espanya. Així, vam començar el camí del coneixement i del reconeixement mutu en paral·lel al reconeixement entre els dos països. Des d'aquell moment, Hadas va visitar diverses vegades Girona i sempre es va fer càrrec de la dimensió i l'abast dels treballs de recuperació i rehabilitació del Call i tot el que representava de reconstrucció de la memòria històrica de la ciutat.
Dimarts de la setmana passada, quan els diaris van començar a recollir les notes necrològiques em vaig abocar de dret als meus Quaderns de viatge, on vaig trobar de seguida la cita del dia 14 d'abril de 1989 en el meu primer viatge a Israel amb en Francesc Francisco, convidats per l'alcalde de Jerusalem, el mític Teddy Kollek. "El sopar a casa en Samuel Hadas ens demostra tota l'estima que té per Girona. Ha fet diverses gestions i es compromet a treballar per fer entrar Girona en els plans del 500è aniversari. A la taula on prenem l'aperitiu hi té l'Europa d'en Paco Torres Monsó, i a l'escala ens ensenya la litografia d'en Perpinyà al costat de les seves altres ciutats preferides, Toledo i Jerusalem. A l'entrada hem vist el seu desmai, el seu punt de referència a la seva terra quan vivia a Madrid".
Uns anys més tard ens vam tornar a trobar a Israel, aquesta vegada a primers de desembre de 2001. "Vaig veure un cop més el bon amic Samuel Hadas amb qui vam dinar molt amablement al port de Jaffa gairebé en solitari".
Aquesta darrera trobada es va produir en un dels moments de major contracció del turisme, de repunt de la violència i de dificultats a la zona, molt en la línia d'un cert pessimisme ambiental en relació amb els reiterats fracassos dels diversos processos de pau endegats. La paradoxa era total. Dinàvem a la terrassa d'un restaurant, sobre el port pesquer, en un racó amable, com he dit. Però estàvem sols i el silenci es mastegava. Puc dir, amb sinceritat, que l'estranya sensació d'aquell dinar destil·lava un punt de tristesa. És, segurament, la mateixa tristesa que sento ara per la mort d'un amic. Un amic sensible, intel·ligent, educat, cultíssim, enamorat del seu país, enamorat de Girona, activament compromès amb la causa de la pau des de l'exercici imparable de la diplomàcia.
La darrera vegada que ens vam veure li vaig tornar a preguntar pel seu desmai. Crec recordar que el desmai ja no hi era i que havia mort abans que ell. El brancatge vinclat del desmai, inclinant-se reverencialment sobre la terra era un motiu d'arrelament, el simbolisme d'un racó a la terra, d'un lloc de repòs en el món, d'un racó per a la reflexió. Un far permanent per mirar a casa, quan era a fora. Per pensar en els somnis, per projectar utopies, per anhelar la pau.
Retrobat amb la terra que va fer seva des de l'Argentina estic segur que en Samuel Hadas, amic de Girona, reposa ara a l'ombra del salze imaginari que perviu en el pensament i les emocions de tots els seus amics.
