Fa cinc anys es va aprovar a Espanya l'anomenada llei antitabac, que prohibeix fumar en llocs tancats, però deixa la porta oberta per seguir consumint tabac en bars i restaurants, si així ho decideix el seu propietari. Ara va esvalotat el gremi de l'hostaleria per la pròxima prohibició de fumar en els seus locals. No hi ha unanimitat en el sector enfront de la mesura que s'acosta, però la postura oficial, i sembla que majoritària, és de radical oposició, per la suposada ruïna i atur que causaria.
Res diuen els representants del gremi sobre la finalitat de la norma. Realment és difícil d'explicar per què s'oposen a alguna cosa que afavoreix la salut de tota la clientela, llevat que considerin que el benefici econòmic ha d'anteposar-se a la salut dels parroquians.
Però, fins i tot deixant a una banda la qüestió de la salut, tampoc es justifica la protesta. Cabria entendre-la si la mesura afectés la majoria dels clients, però, segons l'última estadística oficial, la taxa de fumadors diaris a Espanya és del 29,6 %. A més, el vaticini de la fugida en massa dels fumadors es basa en una apreciació irreal. Les cafeteries, com el seu propi nom indica, són llocs de consum de cafè i altres begudes i aliments, no són fumadors. Un fumador no entra en un bar per fumar, sinó per prendre un cafè o una copa. Si pot acompanyar-los assaborint un cigarro, millor per a ell, i si pot elegir entre un bar que permeti fumar i un altre que no, evidentment anirà al primer. Si no hi ha elecció, perquè a tots està prohibit, anirà al que més li agradi, però anirà, perquè el que l'impulsa a entrar és el desig de consumir una beguda, no el de fumar. S'argumenta que, una vegada al bar, si no pot fumar prendrà l'imprescindible i se n'anirà, però el que fins ara s'observa és que el fumador que s'apalanca en la barra tira de paquet davant d'un mateix cafè, no en demana diversos, i el mateix els que juguen a les cartes. Conclusió, si en tots els bars estigués prohibit fumar, ningú perdria el terç de clientela fumadora. França, Itàlia, Portugal, per esmentar països del nostre entorn, porten anys amb la prohibició total i no s'ha confirmat el desastre que ara s'augura.
Però hi ha més. L'estima hostalera pel terç de fumadors significa el menyspreu pels dos terços dels clients no fumadors, que, davant la inexistent oferta de locals alternatius, han de suportar ambients carregats de fum, com si es tractés d'alguna cosa natural i consubstancial a l'hostaleria. Durant molts anys ningú s'ha preocupat dels drets de la majoria, acostumada a aguantar com se li tira el fum a la cara sense cap mirament. Ara que hi ha consciència d'aquests drets, sempre apareix el liberal de torn carregant contra l'Estat que coarta la llibertat individual del fumador i en defensa de la minoria enfront de la tirania de la majoria. El discurs liberal podria acceptar-se si només estigués en joc la salut del fumador, però és incontrovertit el perjudici que en un local tancat causa la seva activitat als no fumadors, fins al punt de ser considerats mèdicament fumadors passius. Tractant-se de salut col·lectiva, no hi ha majories i minories. Encara que els fumadors fossin majoria, la prohibició estaria justificada.
El discurs liberal es basa en un plantejament fals del problema, alimentat per una timorata presentació de la llei. El que en realitat es prohibeix no és fumar, sinó fumar. La idea que el vici no és sancionable ni legalment regulable, perquè els vicis danyen a un mateix mentre els delictes danyen els altres, és vàlida si es refereix al fumar, però no si en fer-ho es tira el fum a les persones de l'entorn, perjudicant la seva salut, la seva propietat, embrutant-li la roba amb males olors, i el seu plaer d'assaborir la consumició sense contaminació ambiental. Per això actualment a l'entrada dels bars i restaurants el cartell no hauria d'anunciar que "està permès fumar", sinó que "està permès ahumar, per cortesia del propietari. L'entrada en aquest local perjudica seriosament la seva salut".
A més a més, és incomprensible que la prohibició regeixi en els centres de treball excepte en els d'hostaleria, amb gran greuge laboral i sanitari per als seus treballadors. Això ho pot lamentar l'empleat que caigui en la dura estadística de les malalties cardiorespiratòries de fumadors passius, però també el propietari del local, exposant-se a una quantiosa demanda de responsabilitat civil instada, amb tota justícia i fonament, per qui es va veure obligat a ser fumador passiu durant tota la seva vida laboral per lliure decisió del seu ocupador.
En fi, preocupin-se els hostalers de no contaminar la seva clientela, que el negoci no està en el fumar, sinó en la qualitat dels productes i del servei. Els que se'n vagin en orris serà per aquesta raó i no per la prohibició. Ja ho diu el refrany: foc sense fum pot haver, però fum sense foc no pot ser.
