Cartes

Maria Salip Calvó. girona.

Que fàcil és jutjar i criticar a l'Església, tenint el terreny adobat, està de moda per ignorància o esnobisme la cristianofòbia. Es retreu a l'església el suport a Franco després de la terrible guerra fraticida, alguns exigeixen disculpes, no es recorden que el papa Joan Pau II va demanar perdó per tots el errors que els homes de l'Església hagin comès. Però ara no es parla de la barbàrie que varen patir sacerdots, religiosos i laics pel sol fet d'ésser cristians; la majoria varen morir perdonant els seus botxins. Gràcies a Franco varen recuperar els béns confiscats, la llibertat i la vida. Han demanat perdó els causants de tot aquell vandalisme, opressió i terror? Es va patir una cristianofòbia cruenta, avui patim cristianofòbia incruenta, subtil, però també injusta i cruel.

Gràcies a estaments religiosos com Càritas, Mans Unides, Enllaç Solidari i molts més, aquesta societat és una mica menys cruel i injusta. No hi ha més cec que el que no hi vol veure.

Agraïment a la Policia Municipal

enriqueta blanes gimferrer.

El dia 10 de febrer al vespre vaig tenir un petit accident de trànsit, amb motiu del qual vaig requerir els serveis de la Policia Municipal de Girona. Només vull deixar constància de la professionalitat i l'educació de l'agent que em va atendre, molt respectuós i atent en tot moment. Els ciutadans tenim el dret de queixar-nos quan les coses no es fan bé, però penso que quan passa a l'inrevés, també tenim l'obligació de dir-ho.

Abús de poder de

la UdG

Eva Riera Grasiot.

mollet de peralada.

Des del mes d'octubre torno a ser estudiant de l'UdG a la facultat de Lletres, després de 8 anys vaig pensar: hi ha coses que no han canviat. Em referia a l'aparcament, només hi havia l'aparcament de fora muralla i com sempre estava ple.

Per sorpresa meva sí que hi ha coses que canvien, tres mesos més tard, ja no tenim ni l'aparcament de fora la muralla per aparcar. I perquè? Perquè l'únic aparcament públic que hi havia ara és privat, amb una fantàstica barrera que impedeix aparcar si no tens un comandament a distància. I qui el té? Com no podia ser menys els professors i el personal de PAS. Què tenen ells que no tinguem els estudiants?

Que potser la Senyora Salamaña hi té alguna cosa a veure?

Però el més greu de tot, i aquest abús de poder ja és greu, és que a sobre l'aparcament és buit, però nosaltres, els estudiants, no hi podem entrar, hem d'aparcar en qualsevol lloc. No! en qualsevol lloc, no. Per què el servei de grua de Girona quan no té res a fer puja allà a dalt i treu tots els cotxes que considera mal aparcats. Un fort aplaudiment per a l'Ajuntament de Girona i els seus regidors!

Tan poc interessem, els estudiants, a la ciutat de Girona que han decidit fer el possible per fer-nos fora? Sí, dic fer-nos fora, perquè si no podem aparcar no anirem a classe, quina altra solució ens queda?

Quin goig

família roca-sellabona. Girona.

Fa un mes que hem tornat a ser pares. Ara som cinc. Vam estar, la meva esposa, les bessonetes i jo, mig mes a la clínica.

La nostra llarga estada va ser deguda a dos petits problemes. Un problema petit va ser la hipertensió de la mare en el tram final de l'embaràs. L'altre problema va ser molt petit: la Júlia pesava 1.830 grams.

Ara ja som a casa i, gràcies a Déu, tots cinc amb un estat de salut correcte.

Hem decidit escriure aquesta carta perquè durant la nostra estada a la clínica tot el personal va dispensar un tracte a les bessonetes molt més acurat que el d'unes professionals que fan, només, la seva feina. I podem assegurar això de "tot el personal" perquè vam veure passar tot el personal (dies no en van faltar). El tracte amb la mare, del mateix tipus; l'atenció de tot el personal cap a ella va ser, en tot moment, excel·lent. I no hem d'oblidar la figura que normalment queda en tercer terme en un naixement: el pare va ser tractat com un rei.

Serveixi aquesta carta per felicitar tota la segona planta de la Clínica Bofill, la primera planta, l'administració i direcció.

La professionalitat, la simpatia, el savoir-faire, la disposició im?mediata en qualsevol moment, el caliu, el tracte sempre agradable, exquisit. En definitiva, l'actitud de totes aquestes persones és digna de ser elogiada; i això és el que estem fent. Si escriure això, a nosaltres, ens ha omplert de goig, imaginin vostès què no farà a les persones a les quals va dirigida aquesta felicitació.

A totes elles, de tot cor, una forta abraçada.

L'enterrament de la sardina

àngela ferrer i mató. girona.

És costum ancestral, i les tradicions són sempre unes celebracions que no s'haurien de perdre, que en acabar el Carnestoltes tingui lloc el que es coneix com l'enterrament de la sardina. És d'alguna manera la culminació d'uns dies de certa disbauxa, abans de començar la Quaresma, el dimecres de cendra, encara que actualment poca gent sap ja en què consisteix aquesta època que abans eren uns dies de recolliment i sacrifici. Tant se val el temps, canvia les maneres de fer i la imatge de la vella Quaresma amb tantes cames com tenia l'època, amb un bacallà a la mà, que era el menjar típic d'aquell temps tampoc tan llunyà, llavors menjar de pobres, penjada a la cuina, és només un record que explica la gent gran amb la incredulitat dels joves, que deuen pensar que n'era de rara la gent, no menjant carn certs dies i/o fent petits o grans dejunis.

Ara bé el principal motiu de la meva carta és imaginar que en comptes d'enterrar la sardina, recordo als lectors que poca gent en coneix el significat, podríem enterrar el nefast tripartit, amb la seguretat, llavors sí, que tothom entendria què és el que es va a enterrar. Auguro una gran assistència de públic perquè crec que el poble està fart de les seves baralles, contradicccions, malbaratament de fons, nepotisme i mal govern. Per una vegada que l'Ernest Maragall l'encerta quan assegura que no agrada gens ni mica com actua aquesta formació, encara s'aixequen veus contra ell. Ja se sap "Qui diu les veritats, perd les amistats", però crec que ha guanyat, per fi, alguna simpatia, almenys la meva.

Ploro per Catalunya

raimond bitlloch i compañó.

la cellera de ter.

Després de dies de reflexió cada cop veig més clar que quan aconseguim la indepèndencia del nostre país, el primer que hem de fer és canviar tota la classe política.

Potser us preguntareu com he arribat a aquesta conclusióÉ Doncs bé, sóc un català com tants altres que vaig muntar la consulta el 13D, vaig observar que la maquinària dels grans partits polítics van intentar retardar a tots els pobles que van poder la consulta, ja que ells no hi podien posar les grapes. Em va quedar clar que el que volien i volen és treuen rèdit polític, i això no s'hi val.

Nosaltres com tants altres vam muntar la consulta perquè som catalans i per Catalunya, aquesta revolució és del poble, no és seva senyors polítics, estem fent la feina que vostès no volen fer. Per tant, si en volen treure rèdit polític ja es poden quedar a casa amb la seva poltrona, que allà no hi fa fred.

Visca Catalunya independent i visca els catalans de bona fe.