19 de febrer de 2010
19.02.2010

Un nou terrorisme: literari

«La paraula terrorisme s'associa normalment a la violència»

19.02.2010 | 10:47
Un nou terrorisme: literari

"De forma delicada, sensible, en petites peces de paper penjades amb cinta adhesiva a les canals o a les portes de les cases, sorgeix una campanya civilitzadora. Una interpel·lació culta que em reconcilia amb aquesta fórmula d'agitació cultural (...) Una manera d'actuar plena de sentit, sense cap mena d'agressivitat"

La paraula terrorisme s'associa normalment a la violència. El terrorisme entès així no té mai cap justificació i les societats democràtiques abominen i han d'abominar de qualsevol mena de violència organitzada o institucional. La pràctica habitual de les organitzacions terroristes ha adquirit, lamentablement, en el món global una notorietat singular. Cada dia, les imatges esgarrifoses de les conseqüències dels atemptats ens posen en estat d'alerta sobre les concepcions dogmàtiques i sobre la necessitat de viure i treballar les llibertats individuals i col·lectives.
És per això que enfront de la violència, de la barbàrie de la irracionalitat, ?adquireix un valor singular la capacitat de parlar, la força civilitzadora de la paraula. "Paraula" (m'agrada aquesta paraula). Aquesta és la primera peça d'una col·lecció que vull presentar i que he trobat fa pocs dies penjada als carrers de Girona.

De forma delicada, sensible, en petites peces de paper penjades amb cinta adhesiva a les canals o a les portes de les cases, sorgeix una campanya civilitzadora. Una interpel·lació culta que em reconcilia amb aquesta fórmula d'agitació cultural. Com qui ressegueix un itinerari marcat, recollint les pedres deixades en el camí per no perdre el nord, com en el conte d'en Polzet, he anat enfilant les peces d'una acció estimulant. Una manera d'actuar plena de sentit, sense cap mena d'agressivitat, amb capacitat de generar una nova dialèctica urbana. A les antípodes de les marques inesborrables, de les ferides profundes, de les agressions a l'espai urbà, de les bosses de pintura als edificis notables, de l'aniquilació dels valors patrimonials que sovint presideixen algunes dinàmiques urbanes, sorgeix un nou terrorisme culte. terrorisme.literari@gmail.com, subscriu alguna de les peces recollides i la referència d'un bloc dóna la pista de les altres: http://terrorismeliterari.blogspot.com.

Resseguint el valor de la paraula trobem el missatge que diu: "Busco poema en esta zona. No importa estado. De particular a particular". I com si l'hagués llegit, la resposta és clara en un altre escrit: "He vingut a omplir/els poemes de parets / les paraules de carrers / en aquesta tardor muda de / Girona". Vet aquí un revulsiu, una sacsejada, una interpel·lació a la ciutat, segurament amb una ànima una mica anarquista, però en qualsevol cas amb l'esperit i la voluntat de donar vida a la vida, de donar vida i veu als carrers i a les places, a les façanes dels edificis, fent que uns parlin i uns altres escoltin, en una interacció cívica exemplar: "Inclús / quan no em mires / et miro / i quan no em parles / t'escolto".
El moment culminant, en termes literaris, d'aquest recorregut urbà i humà ens porta a Maria Mercè Marçal amb Divisa: "Emmarco amb quatre fustes / un pany de cel i el penjo a la paret / Jo tinc un nom / i amb guix l'escric a sota". Podria potser afegir encara alguna citació més de Leo Sabarsky o de Sutcliffe, però concloc el recorregut, tan adient aquests dies, amb Ninots de foc: "Una blanca pluja / es fon on el roig / de la dansa verda / dels ninots de groc".

Terrorisme literari i efímer que deixa pòsit però no deixa petjada. Que il·lustra i no embruta les parets, que decora momentàniament, que estimula el lent despertar de la ciutat quan els carrers obren i encara no han pujat les persianes dels comerços.

En els carrers humits i molls de la ciutat regalimen petites col·leccions de poemes, manyocs de paraules, petits comprimits d'estímuls per a una nova visió de la geografia urbana.

Els primers dies de la setmana passada va ploure i va ploure bé. L'Onyar es va engreixar sense créixer massa. Potser al ritme poètic de la literatura, l'aigua ha baixat civilitzada i persistent, més com recordem d'abans. Tot i que ja no sabem si sempre ha sigut igual o si és veritat aquesta sensació que ara plou menys i menys bé que en el passat de la nostra infància, els que ja tenim una edat. L'aigua fangosa s'escola més de pressa i dóna vida al riu, somort sovint.

Camino, ara menys sovint, pels carrers de la ciutat i l'excepcionalitat m'aporta nous valors que la recurrència amagava. Descobrir en aquests recorreguts escassos noves formes d'expressió, encara que siguin esporàdiques, em reconcilia amb els meus recorreguts urbans que faig alçant la vista, mirant-ho tot i mirant a terra per no ensopegar. Després de les pluges generoses van venir uns dies brillants, de llum neta, de llum nova, de fred intens, però d'escalfor als migdies al sol. Les hores del dia són més llargues i les matinades dels poetes s'escurcen, però deixen sembrats els seus poemes a la ciutat que els acull, i en el meu cas recull, amb satisfacció i plaer per la paraula. La paraula "ciutat".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook