Els ajuntaments estan obligats a presentar a la Sindicatura de Comptes, amb un any de marge, les seves finances i els moviments econòmics fets durant l'exercici. No és un caprici: un ajuntament com el de Girona té un pressupost de cent milions d'euros anuals i fins i tot els municipis petits mouen quantitats molt considerables de diners que provenen de les butxaques dels ciutadans. Un sistema democràtic està obligat a vetllar per la rigorosa i transparent gestió de tots aquests diners. El principi que els comptes públics han de ser controlats fins al cèntim no el discuteix ningú. A l'hora de la veritat, però, les coses són molt diferents. El grau de compliment dels comptes de 2006 va ser només del 36% en el total dels ajuntaments catalans, una xifra molt inferior a la de 2005, que s'havia situat en un 63%. La majoria són pobles petits, però entre els de més de 5.000 habitants hi ha municipis tan significatius com Olot, Sant Feliu de Guíxols, Castelló d'Empúries, Calonge o l'Escala. I entre els que van presentar els resultats fora de termini hi figuren Blanes, Puigcerdà, Palamós, Roses i Castell-Platja d'Aro, entre d'altres. Un ajuntament no es pot permetre de cap manera incomplir els terminis marcats per la Sindicatura. Les conseqüències d'una manca de control dels diners públics les tenim a la vista: l'escàndol del Palau de la Música i del cas Pretòria -i el que en penja- són el resultat de la lleugeresa en el control. Mentre els alcaldes, regidors, interventors i secretaris sàpiguen que la màniga és ampla, podran espolsar-se el pànic que haurien de sentir de no complir les seves obligacions. Un municipi petit té feina, burocràcia i pocs mitjans, però aquestes justificacions no valen en els ajuntaments grans. I, per un altre costat, com poden exigir inflexiblement a un ciutadà, que també té feina i pocs mitjans, que compleixi els seus deures amb l'administració?
