05 de març de 2010
05.03.2010

Jaume Vicens Vives

05.03.2010 | 01:00
Jaume Vicens Vives

"Per més que el temps ho dilueix tot, la forta personalitat
i el bagatge de l'aportació de Jaume Vicens Vives
van deixar una petjada prou profunda per no caure mai en l'oblit"

El passat 10 de febrer es va iniciar l'Any Vicens Vives amb una solemne sessió al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. El professor Borja de Riquer es va encarregar de desgranar el contingut dels diversos actes que es realitzaran al llarg d'aquest any per tal de commemorar el centenari del naixement de Jaume Vicens Vives (Girona,1910), i el cinquantenari de la seva mort (Lió,1960). Però el més rellevant fou la conferència del professor John H.Elliot. En la millor tradició de l'hispanisme britànic, en molt bon català, el conferenciant va anar integrant els seus records amb la seva anàlisi. Metodològicament impecable, anaven desfilant els elements subjectius, els ressorts de la memòria, i els judicis històrics, en un balanç ple de línies d'interpretació, de suggeriments, d'evocacions, d'emocions contingudes. Les passejades amb Ferran Soldevila, l'aprenentatge del català, la primera impressió de la personalitat arrabassadora de Jaume Vicens, les reunions a casa seva. Memòria i biografia, balanç i perspectiva, aportacions i lideratge es desprenien d'un itinerari que transcendia l'evocació biogràfica per situar tot l'auditori davant la interpel·lació global d'una personalitat renovadora i lúcida i davant també del judici inexorable del temps.
Reporto aquí l'arrencada d'aquestes commemoracions perquè el conjunt d'actes, exposicions, conferències, debats i publicacions marcaran una nova fita en el coneixement i en la difusió de la personalitat i de les aportacions d'aquest gironí que dóna nom a l'Institut més antic de la ciutat. Les etapes de silenci s'han anat trencant en successives commemoracions ja des de l'any 1970, quan tot just feia deu anys de la seva mort i la revista Presència li va dedicar un número monogràfic. Vull dir que per més que el temps ho dilueix tot, la forta personalitat i el bagatge de l'aportació de Jaume Vicens Vives van deixar una petjada prou profunda per no caure mai en l'oblit.
Però és també veritat que l'ús indiscriminat dels noms, la seva reiteració, pot esborrar els contorns de les coses, pot buidar de sentit i de contingut aquell nom. Quants alumnes de l'Institut, per exemple, saben qui era el que dóna nom al centre? I quants s'ho han preguntat per simple curiositat?
El valor del civisme, l'educació en la civilitat, rau precisament en això. En la capacitat de ressaltar uns valors, de subratllar-ne la importància, de crear una certa vibració col·lectiva al voltant d'aquests valors i reiterar-ne la transmissió i difusió sense límit.
Estem, doncs, davant d'una nova oportunitat. Durant els propers mesos veurem repetir-se recordatoris diversos i veurem afegir-se a la bibliografia vicentina nous volums de noves aportacions. Crec que és imprescindible que des d'aquí atorguem la dimensió que correspon al vessant gironí de la biografia del nostre personatge. És probable que des de fora no ho facin. Fins i tot, és més que probable que alguns considerin aquesta etapa com un accident inicial sense cap transcendència en el conjunt dels cinquanta anys de la seva vida.
De moment, però, l'exposició que es pot veure al Museu d'Història de Catalunya i l'edició que ha fet Josep M. Muñoz i Lloret de l'Àlbum Jaume Vicens Vives,1910-1960, ens aporta algunes claus gironines: el mateix Institut, la família, els companys i amics, la continuïtat barcelonina del grup d'amics gironins: Santiago Sobrequés, Eduard Valentí, Guillem Díaz Plaja. Potser no recull, però, els ressons i els racons més íntims, una pulsió irrefrenable per parar a Girona i trepitjar les fulles de la Devesa i per saludar i compartir temors i esperances amb el seu amic gironí Santiago Sobrequés. L'Epistolari entre tots dos que van coeditar l'Ajuntament de Girona i l'editorial Vicens Vives, l'any 2000, és un monument a aquesta amistat i a les il·lusions compartides.
Potser poca gent recorda ja que Jaume Vicens Vives va néixer a la casa de la carretera de Santa Eugènia número 5, la mateixa on acabaria anant a viure molts anys més tard Santiago Sobrequés Vidal.
Ressonen encara en les seves converses els vaticinis infructuosos i reiterats de la fi del franquisme, que Jaume Vicens Vives no veuria ni viuria, per una mort cruel quinze anys abans de la transició.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook