19 de març de 2010
19.03.2010
Diari de Girona
Opinió

Actualitat de
Josep Claret Rubira

19.03.2010 | 01:00
Actualitat deJosep Claret Rubira

«Clouen uns mesos fecuns en el coneixement de Josep Claret»

En molt pocs mesos hem tingut l'oportunitat d'obtenir una visió molt completa de la trajectòria i de l'obra de l'arquitecte gironí Josep Claret (Girona, 1908-1988). Efectivament, la tardor passada vam tenir l'ocasió de fer una aproximació a través de les exposicions del Museu d'Història de la Ciutat de Girona i del Col·legi d'Arquitectes en la seva delegació de Girona. Particularment, l'exposició del Museu d'Història, comissariada per Gemma Domènech i Rosa Gil posa l'accent en el perfil més actiu i compromès del jove estudiant d'arquitectura i de l'arquitecte iniciat en el treball al despatx de Josep Lluís Sert. Al catàleg d'aquesta exposició Josep Claret (1908-1988). Arquitecte entre la república i la dictadura (Girona, 2009) se subratlla, sobretot, el punt de ruptura que representa el final de la Guerra Civil i com l'arquitecte abandona progressivament els seus compromisos amb el moviment racionalista i adquireix un perfil més eclèctic i, en un cert sentit, més dispers i diluït fet sempre a la mida d'una clientela creixent i d'uns gustos i unes tradicions marcades pel nou clima polític. Aquest punt de vista de les comissàries queda reforçat pels textos de Josep M. Rovira que, aturant-se l'any de l'obtenció del títol d'arquitecte (1933), explora la recerca individual de l'arquitectura moderna, i pel text de Narcís Selles que en l'anàlisi de la tasca de dibuixant i de pintor evidencia la identificació de Claret amb la modernitat republicana.

En un cert sentit semblaria que l'adaptació a les noves circumstàncies històriques de 1939 del capità republicà d'aviació que era Claret quan el mes de gener va arribar a Menorca hauria estat fàcil, ràpida i completa. Això sí, un cop superat sense problemes el procediment de depuració i el judici sumaríssim que li va ser incoat el 21 d'agost de 1939 i que es va tancar el 28 de febrer de 1940 amb una resolució "por la cual se sobresee dicha causa sin responsabilidad, quedando el encartado en libertad definitiva".

Però també sembla clar que les coses no són ni tan clares ni tan tallants, i que per comprendre-ho tot plegat cal mirar enrere i també endavant. Efectivament, Claret inicia un viratge ideològic en relació amb l'arquitectura el mateix 1936, quan després de dedicar un article a Rafel Masó a la revista Víctors sembla decidit a abandonar els postulats del racionalisme i s'inclina per una arquitectura que prefigura el Masó de s'Agaró, i que s'inclina cap a models més tradicionalistes, d'arrel més autòctona, clarament entroncat amb les arrels del país i amb exploració de les arts i costums del territori en relació amb la construcció. La combinació de les formalitzacions noucentistes de Masó, que Claret adopta parcialment, i els nous temps podrien ser la causa combinada del nou eclecticisme. Però també hauríem d'anar endavant i recórrer altre cop al catàleg de l'exposició on Joan J. Gomila ens aporta més llum en l'anàlisi de les aportacions de Josep Claret a l'arquitectura i, sobretot, a l'urbanisme de Menorca (1939-1956). D'aquí es desprendria una visió més moderna i menys sotmesa al règim en els models urbanístics i en els estereotips arquitectònics anats a buscar a la mateixa tradició de l'arquitectura, diguem-ne, colonial anglesa de Menorca, com també acredita en un treball sobre urbanisme subscrit el 1969.

Dit d'una altra manera. És veritat que la nova circumstància obre les portes de Josep Claret a un mercat vastíssim que aprofita en l'exercici del despatx privat i dels encàrrecs oficials. Però un repàs d'alguna de les obres dels anys més avançats, seixantes i setantes, ens transportaria altre cop, potser per inèrcia però potser també com un rastre d'un pensament mai no esbandit del tot, als models més simples i rectilinis del racionalisme i de les seves obres més acreditades. És clar que potser és residual i no prou significatiu, però també és molt evident que caldrà una exploració més aprofundida dels anys posteriors a la Guerra Civil per fer un balanç ajustat que no esborrarà les línies mestres que han traçat Gemma Domènech i Rosa Maria Gil.

Aquest enriquiment ens el proporciona, des d'una posició intel·lectual també més eclèctica, la Maria Mercè Pareta Marjanedas en la seva tesi doctoral Josep Claret: Arquitectura i Societat, que va ser defensada a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona el dia 5 de març de 2010, davant un tribunal del qual vaig tenir la sort de formar part. Aquesta tesi ens situa davant d'una obra vastíssima, inventaria més de 1.000 projectes signats per Claret i reporta més de 5.000 documents arquitectònics i urbanístics visats per Claret, reprodueix els articles que Claret va prodigar en els anys trenta sobre aquestes qüestions a Hèlix, a D'ací d'allà i a Víctors i inventaria i reprodueix els dibuixos i pintures que Pareta ha pogut localitzar.

La tesi de Pareta, que ha dirigit el professor Josep Clara, i els treballs que hem esmentat més amunt en relació amb l'exposició, clouen uns mesos fecunds en el coneixement de Josep Claret i apunten a un debat obert encara sobre la valoració de l'obra i sobre la relació entre aquesta obra i la biografia personal i la implicació social de Claret.

Puc acreditar, això sí, que amb totes les contradiccions que es vulgui Josep Claret va conservar les amistats dels joves que abans de la guerra havien iniciat conjuntament la gran, curta i estroncada aventura de la revista Víctors. És un indici insignificant, però potser un element a no ?menystenir per tal de reconèixer l'enorme complexitat del segle xx i els seus diversos cataclismes ideològics.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook