El dissabte 13 de març, a darrera hora de la tarda, un flash curt de Catalunya Informació m'assabentava de la mort del cantautor francès Jean Ferrat. Tenia 79 anys. Havia nascut el 26 de desembre de 1930, a Vaucresson, i moria a l'hospital a Aubenas. Se'm va fer un buit, vaig notar com si m'acabessin d'arrencar alguna cosa molt meva. El diumenge em vaig afanyar a comprar Le Monde pensant que em donaria algunes claus sobre la vida d'un cantant que he seguit, que he admirat i que m'ha acompanyat moltíssim. Però no hi vaig trobar ni una sola línia. Vaig insistir el dimarts 16 i, efectivament, una entrada a portada amb fotografia remetia a l'article que li dedicava, a pàgina sencera, Bruno Lesprit. Em vaig quedar més tranquil tot i que no he vist gairebé res més a la premsa de casa nostra, tret d'una necrològica imprecisa i en alguns aspectes equívoca a El País. Ferrat es deia en realitat Jean Tenenbaum, fill d'un joier i una florista. El seu pare era jueu i durant la segona guerra mundial va ser deportat i va morir a Auschwitz.
Potser el cop de la mort del pare, el context en el qual va viure, l'evolució de la França resistent, la lluita contra el feixisme, el van acostar a les posicions del Partit Comunista Francès, si bé mai no hi va militar i es va mostrar crític amb fets concrets i les derives autoritàries i stalinistes.
M'interessa, però, més la seva biografia com a cantant des de "La montagne", de 1964, que s'inspira en el municipi on va viure i que obre un camí marcat primer per cançons de combat o de crítica a les desigualtats socials, amb títols inequívocs respecte a les seves fonts ideològiques com en el cas de "Potemkine" (1965), "Ma France" (1969) i "Camarade" (1970), o cançons dedicades a escriptors, poetes i cantants compromesos amb una lluita semblant i sovint víctimes de la persecució de les llibertats, com a "A Brassens" (1963), "Federico García Lorca" (1964) i les dues que, amb lletra de Louis Aragon, inclou en una gravació de 1995 dedicades a Pablo Neruda, "Complainte de Pablo Neruda" i "Pablo, mon ami".
Entre els combats, la denúncia, els valors, la poesia i l'amor, les cançons es fan més tendres i més entenedores com més vibra la fibra poètica, i tensa la veu profunda que ha caracteritzat sempre aquest cantant. Les dues recopilacions de poemes cantats de Louis Aragon exemplifiquen aquest vessant fins un extrem poc freqüent, perquè l'amor, la sensibilitat davant l'amor i els ressorts més elementals dels sentiments afloren amb claredat. Així, "Ferrat Chante Aragon" (1971), i "Ferrat 95.16 nouveaux poèmes d'Aragon" obren les portes a cançons que he escoltat una i una altra vegada: "Nous dormirons ensemble" (1963), "C'est si peu dire que je t'aime" (1965), "Hereux celui qui meurt d'aimer" (1966), "Le malheur d'aimer" (1968) i, molt especialment, "Aimer à perdre la raison" (1971).
Sé que aquesta tria és una simplificació injusta i que els més de dotze recopilatoris que s'han editat en format i èpoques diferents donarien per un repàs més aprofundit, que encara podríem ajudar amb els llibres que li han dedicat Jean Dominique Brierre (2003) i Bruno Joubrel (2008).
Però, a mi, m'interessa remarcar la meva predilecció per cantants com Jean Ferrat, sense condicions, amb poca cosa més que la informació despresa al fil de les mateixes cançons.
He explicat sovint que tinc una certa predilecció per França. Per la cultura, la seva literatura i algun aspecte del seu art, el seu paisatge (els seus paisatges, per ser més precisos), la seva gastronomia, les seves universitats, les seves carreteres, la seva cançó. Tot i que he viscut més temps seguit a la Gran Bretanya que a França, la meva inclinació francòfila deu ser una mica genètica, per l'àvia paterna, i molt lligada a la formació adolescent com una demostració palpable que tot allò que aprens en els anys de l'adolescència s'absorbeix amb facilitat i profunditat. D'aquí i segurament d'aquell memorable disc, "Espinàs canta Brassens", neix una gran predilecció per Edith Piaf, Barbara i Françoise Hardy o per Charles Trenet, Maurice Chevalier, Yves Montand, Georges Brassens, Georges Moustaki, Jacques Brel, Charles Aznavour, Gilbert Becaud, Les compagnons de la chanson, Léo Ferré i, avui per damunt de tots, Jean Ferrat.
I per aquest motiu, amb Ferrat i Barbara, m'acompanyen sempre els deu cd amb més de dues-centes cançons d'una gran capacitat d'evocació recollides en el recopilatori "France.Chansons eternelles".
Dubto molt que els nostres joves anglòfils d'avui, tot i que molts no dominen encara prou l'anglès, ho puguin entendre.
Però tothom viu amb el bagatge que ha après, que no admet cap renúncia, fins i tot si ara aquestes predileccions poden quedar lluny de les modes a l'ús.
