Ara fa un any vam commemorar el centenari de la publicació de Camí de llum. Va ser especialment emocionant la lectura que se'n feu al Parlament de Catalunya en els actes de Sant Jordi, en la qual van participar Maria Mercè Roca, el nét i homònim Miquel de Palol i Cristina Alsina, vinculada a la nissaga també per lligams familiars, i a la qual vaig assistir.
Però la recuperació de Palol havia començat molt abans. Primer l'any 1972 amb la publicació pòstuma de Girona i jo, que havia escrit pocs anys abans i que va deixar inacabada l'any de la seva mort, el 1965. I en el terreny acadèmic amb l'edició que feu el professor britànic Alan Yates de Camí de llum per a la col·lecció Antologia Catalana d'Edicions 62 l'any 1976. Ja força més tard, el 1985, Pere Rovira sota l'impuls de l'editorial Columna va fer una edició de l'Obra poètica de Miquel dePalol (1897-1963), que va esdevenir una contribució decisiva a la recuperació de l'obra conservada del poeta gironí.
En dates més recents, però, el gran i definitiu impuls l'ha donat en Quim Curbet a través de la seva editorial, Curbet Comunicació Gràfica, i la Biblioteca de la Fundació Valvi. Primer, l'any 2005, amb l'edició a cura de Pep Vila de Jueus, drama històric, que havia romàs inèdit; després, l'any 2009, amb una nova edició de Camí de llum, ara a cura de Iolanda Vila i, finalment, amb una nova edició de Girona i jo a cura de Pep Vila, que s'acaba de publicar i que serà una de les novetats d'aquest Sant Jordi, a Girona.
Aquesta novetat torna a posar un cop més Miquel de Palol d'actualitat en el panorama cultural de la ciutat i també en el de Catalunya. Abans de comentar aquesta edició vull recordar que aquest text era part d'un projecte més ampli que aspirava a desgranar en dues parts més, en una els fets del context republicà i de la Guerra Civil, 1936 com a gran xarnera de la seva vida, i una darrera, fins als anys seixanta. Així ho explica el seu fill Pere de Palol en el pròleg de la primera edició. No podem lamentar-nos del que no tenim, però sempre ens quedarà la recança, la curiositat intel·lectual pels punts de vista de Miquel de Palol sobre els fets convulsos de la vida política i cultural catalana dels anys trenta, i també sobre com va viure personalment les circumstàncies del final de la Guerra Civil i el seu llarg silenci posterior.
Pep Vila planteja aquesta edició com una superació de la de 1972, amb massa correccions lingüístiques que pervertien la transcripció de l'original, i també com una superació de la de 1991 que va fer l'editorial Tanagra. En la introducció Vila ens situa en el context de Girona i de la literatura d'evocació i memorialística que ha desvetllat sempre la ciutat, fins el punt que pot establir comparacions i paral·lelismes amb d'altres obres que tracten de forma aproximada de la mateixa època, proposa una anotació aclaridora de l'edició que fa i inclou en apèndix textos rellevants que amb una cronologia completen el panorama i la visió d'aquesta obra: determinats textos del mateix Palol, textos d'altres autors sobre Girona i la seva pròpia correspondència amb escriptors coetanis serveixen per dibuixar un fris més entenedor.
L'obra ens situa davant de la transformació i efervescència cultural d'una ciutat tancada i conservadora que va viure la irrupció d'una colla de joves escriptors a través de la revista Enderroc (1902), "com un cop de pedra en les aigües manses de la vida ciutadana" i que viuria l'impuls d'Athenea, la promoció dels Jocs Florals per part de la mateixa revista Enderroc, els grans discursos literaris d'aquestes conteses, i l'arribada de diversos artistes, "una colla de joves pintors de la darrera escola que havien fet de Girona un Montmartre rural".
I emergint per damunt de tots, Santiago Rusiñol, que féu estades llargues a la ciutat i que va pintar els seus racons, els seus jardins, els seus monuments i que desenganyat de Sitges hauria volgut potser traslladar el Cau Ferrat a Girona. No va poder ser per l'immobilisme de la política local malgrat que com el mateix Palol explica, en algun moment va semblar que Sant Nicolau podia ser un bon emplaçament: "Amb en Cisonet Vinyes corrien la ciutat vella, cercant un casal adient. L'església abandonada de Sant Nicolau servia de magatzem de fusta, i l'amic Farreras, el seu propietari, per poca cosa se'n desprendria. Era un lloc magnífic en aquells moments en què encara, ni la ciutat ni la conservació de monuments, no se n'havien adonat, per instal·lar-hi un petit museu monogràfic, com el del Cau". Josep Farreras Ventura, el meu avi matern, estava efectivament ben disposat i feia temps que buscava de traslladar el seu negoci fora dels murs nobles de Sant Nicolau. Hauria d'esperar un acord amb l'Ajuntament, l'any 1936, per iniciar un procés que amb la guerra pel mig esdevindria molt més laboriós del que inicialment s'havia imaginat.
Però la ciutat era la que era, com la va trobar Palol quan va tornar del servei militar a Barcelona: "Girona, en el seu viure hermètic, no havia canviat gens: els mateixos carrers mig enfosquits per la pluja que posava cortinatges tènues sobre les poques bombetes elèctriques que tremolaven en les cantonades, eren deserts com si la ciutat fos deshabitada".
De fet tota l'efervescència cultural de les dues primeres dècades es va diluir amb els efectes de la primera Guerra Mundial, l'abandonament de la ciutat per part d'en Prudenci Bertrana i un clima que, malgrat les aparences, era encara de connotacions molt provincianes. Palol ho certifica sentenciant: "Nosaltres no ens sentíem gaire afins ni dels uns ni dels altres per a interessar-nos-hi (en la política). Els regionalistes ens trobaven massa esquerrans, els republicans massa "de la ceba"; els monàrquics, fos la que fos la seva nomenclatura, massa catalanistes; i nosaltres, no cal dir, els trobàvem a tots, massa baixos de sostre".
Recuperar un cop més Palol és un acte de justícia, però és, sobretot, un acte d'enaltiment de la vida ciutadana i del seu patrimoni cultural, artístic i literari. Esperem que el Sant Jordi que ve faci honor a aquesta nova edició que comentem.
