Gerard Piqué ha publicat un llibre. No sé què hi explica, però tant me fa. Suposo que tant li fa a tothom, el que compta és que l'ha escrit en Piqué, aquell central del Barça tan alt, tan guapo i tan generosament pagat. Només per això (o per tot això) l'obra ha estat una de les més venudes aquest Sant Jordi.

Tothom té dret a escriure llibres, sento sovint. Sí, només faltaria. I tothom té dret a preparar l'allioli amb els alls que vulgui, se li negui o no, i a disfressar-se de prostituta per carnaval. De fet, Piqué no és l'únic futbolista (o cantant o torero o presentador) que s'ha atrevit a escriure un llibre o ha encarregat a un negre que l'hi escrivís. El que em pregunto és què passaria si als escriptors se'ns acudís fer, posem per cas, de futbolistes. Tothom té dret també a jugar a futbol, no? Doncs som-hi. A mi em ve de gust fer de Guardiola, ves per on.

M'he dibuixat un rudimentari camp de futbol en una llibreta, com aquelles d'en Van Gaal, i després de diverses provatures aquesta és una de les possibles alineacions que se m'ha ocorregut. L'Emili Teixidor a la porteria: quan el veig amb aquella gorra-boina en alguna de les fotos, em recorda irremeiablement el mític Ricardo Zamora i em transmet aquella confiança i serenor indispensables per als bons porters. Centrals: en Quim Monzó i en Josep Maria Fonalleras; el primer té la corpulència massissa i intimidatòria d'un lliure basc; el segon, la presència i el bigoti masculí -també n'hi ha de femenins- de Migueli. Com a lateral més defensiu, per a marcatges a l'home, en Jaume Cabré, tenaç i incansable com en Xapi Ferrer. A l'altre costat de la defensa, amb tota la banda lliure per pujar i baixar, l'Alves de Lliçà d'Amunt: en Lluís Oliván. Que em perdoni, però a en Vicenç Pagès el veig, si cal, repartint llenya, recuperant pilotes sense arronsar la cama, com un encreuament entre l'Asensi i en Martí Filosia. A l'ImmaMonsó, en canvi, me l'imagino repartint joc, marcant els temps del matx, cervell de l'equip (de Xavi, perquè ens entenguem). En Sergi Pàmies l'he situat de mitja punta, menut, murri i movedís com en Messi o el Maradona dels bons temps. Obrint el camp, d'extrem dret, en Toni Sala, incisiu i tècnic, cercant la passada definitiva. I a l'altra banda, fent anar de corcoll els defenses i centrant pilotes a tort i a dret, l'Empar Moliner. Per rematar la feina a l'àrea petita, un davanter centre que es mogui amb elegància i velocitat, com una fura dins el cau: en Lluís Muntada.

Ho faríem de pena, d'acord. Però pitjor que un futbolista escrivint llibres?