Darrere cada nouvingut hi ha una història. Una història plena de dificultats, problemes i incomprensions. Des de molts països, però sobretot des de Llatinoamèrica són milers les persones que han abandonat les seves llars d'origen per tal de cercar una vida millor a l'Estat espanyol.
D'antuvi els afavoreix parlar el castellà, la qual cosa facilita una adaptació molt més complicada per a altres immigrants procedents de l'est d'Europa o de territoris asiàtics o africans. Al capdavall també la religió i alguns costums no són gaire llunyans entre espanyols i llatinoamericans.
Fa pocs dies un grup de nouvinguts explicaven les seves facècies a la Casa d'Amèrica. I ara que els castiga l'atur es plantegen el retorn, la qual cosa no és fácil perquè aquest viatge de tornada s'asocia amb el fracàs.
Els estudis de Cuba, Veneçuela, Equador o Paraguai no els han servit per a res a casa nostra. Aquí, mentre no els ha lesionat l'atur, han treballat en les pitjors feines. I les han acceptat per tal de viure millor, gaudir de més perspectives de futur, però també per a enviar diners a les famílies als països d'origen o acabar de pagar el viatge d'anada que el pogueren fer gràcies a un préstec que cal retornar amb interessos. El mateix president Correa reconegué en una darrera estada a Madrid que les remeses que envíen els seus compatriotes són fonamentals per sustentar l'economia equatoriana, que és la primera font d'ingressos del país.
Ara, quan la crisi colpeja les economies familiars, molts dels nouvinguts no poden pagar el pis i els és gairebé impossible fer front a les despeses ordinàries. La situació és difícil i complicada. Alguns viuen gràcies a organitzacions anònimes o als ajuds d'amics i coneguts. Tot plegat ha canviat el panorama i ja n'hi ha molts que no pensen en l'Estat espanyol com a terra promesa, sinó que busquen la manera de poder aconseguir els diners per a emprendre el viatge de tornada.
Avui, més que mai, es fa necessari l'esforç de la comunitat internacional per tal d'invertir en els països d'origen dels immigrants. Ni Europa ni els Estats Units podran eixoplugar en el futur el mateix nombre de persones que es desplaçaven anualment.
Tothom aspira a viure a casa seva i en unes mínimes condicions. És responsabilitat també del primer món de solidaritzar-se amb els més pobres i més ara que s'ha acabat el temps de bonança i de les vaques grasses.
Massa vegades el debat és estèril i de temes que no afecten el present i el futur de la gent. La societat i els seus representants públics han d'obrir un debat que abordi un tema que és al carrer i que preocupa de valent. Ara ja no és si s'associa immigració amb inseguretat com de tant en tant escoltem des de tribunes residuals d'alguns mitjans o formacions polítiques.
La problemàtica és molt més elemental i senzilla. En uns moments determinats Catalunya i l'Estat espanyol van necessitar d'una mà d'obra que fou fonamental en el desenvolupament econòmic i en determinats sectors com la construcció. Ara hi ha excedents en aquest sentit i cal donar una sortida a la situació. I aquesta és una responsabilitat de tots si certament volem viure en un món millor i sense desigualtats.
