Aquest passat cap de setmana vaig tenir l'oportunitat de visitar una d'aquelles joies amagades que es poden acabar convertint en atractiu turístic de primer ordre. Em refereixo a la impressionant col·lecció privada de ceràmica del segles XVI, XVII i XVIII i d'instruments musicals ètnics, d'arreu del món, d'Alejandro Maluquer, que es troba en un paratge amagat als afores de Rupit, exposada en un espectacular museu de sis plantes que molts ja voldrien en alguna de les nostres capitals.
Encara bocabadat per aquell espectacle de peces úniques i singulars, en un primer moment vaig pensar que era una llàstima que aquella col·lecció no formi part de les guies turístiques del nostre país i s'afegeixi als múltiples atractius que ofereix el Collsacabra, Cantonigrós, Pruit i Rupit. Però, després, amb la reflexió pausada que et permet assaborir per molt de temps allò que has vist, vaig pensar que ja està bé que segueixin existint troballes com aquesta, allunyades dels riscos que comporta integrar-les en els circuits turístics i de la seva conseqüent i inevitable degradació.
I vaig recordar que molts pocs dies abans vaig viure l'ensurt de veure com el Parc Natural de la Zona Volcànica s'havia convertit en un col·lapse de vehicles i de corrues de gent que convertien la Fageda en una rambla i l'apropaven a la imatge de qualsevol platja massificada del litoral, o com havien transformat els jardins de Santa Clotilde de Lloret per integrar-los a l'oferta turística local, perdent part del seu clima especial de pau i de singularitat.
I no és que vulgui caure en l'esnobisme de creure que és millor mantenir atractius com aquests en l'exclusivitat de la reserva per a uns pocs privilegiats, és que no vull caure a creure que els responsables de l'oferta turística actual serien capaços de mantenir una gestió acurada, fent possible l'equilibri entre la conservació de l'atractiu i les places limitades.
