S'han destapat les primeres façanes i la lona en tapa unes altres fent avançar una imprescindible actuació de manteniment, sanejament i bon govern. La polèmica que ara acompanya la nova intervenció a les cases de l'Onyar és nova i diferent de la que es va suscitar ara ja fa un quart de segle quan s'hi va fer la primera intervenció. Per tractar d'aquesta qüestió no em puc estar de situar les coses en el context històric que correspon, perquè fent-ho així potser serà més fàcil d'entendre que ara estem davant d'una operació de manteniment, de rehabilitació parcial, d'estricta conservació. Contràriament a algunes veus que s'alcen contra la contribució parcial dels veïns, la meva opinió és que les aportacions que fan les administracions són encara potser excessives. Vull dir que ara i valorant adequadament el sentit i l'abast de l'operació que es va fer en els anys 1984-1986, potser només hauria calgut el requeriment municipal i l'execució subsidiària per part de l'Ajuntament, a càrrec dels propietaris, en tots els casos en què no hi hauria hagut una cura adequada i un manteniment necessari de les pròpies façanes. Defenso aquesta postura per un sentit estricte d'equitat en relació amb la resta dels veïns de la ciutat, que són sovint requerits per part de l'Ajuntament quan les façanes de les seves propietats no presenten un estat adequat de conservació.

Hi ha, doncs, primer una qüestió d'equitat general ciutadana. Hi ha també una qüestió, encara més evident, de desigual equitat entre les dues ribes del riu. Mentre a la riba dreta de l'Onyar s'hi hauran fet dues operacions de millora i manteniment amb una aportació de les administracions que deu ratllar pel conjunt més del 80%, si comptem les dues actuacions, als veïns de la riba esquerra de l'Onyar els ha tocat anar fent, per compte seu, sense subvenció, el conjunt de les seves façanes. Si el resultat a la riba esquerra ha estat positiu i, avui, molt evident sense aportacions de les administracions, què fa diferent els veïns del carrer de Santa Clara o de la plaça de Sant Agustí dels veïns de l'altre costat?

Finalment anem a l'arrel de la qüestió. Oblidem massa de pressa que l'origen de la primera operació cal situar-lo en el Pla especial del barri Vell de Girona que contenia la proposta de rehabilitar les cases de l'Onyar. Des de 1983, doncs, sabíem que hi havia una actuació possible que l'Ajuntament havia aprovat i la Generalitat també. L'actuació ha originat més d'una polèmica petita entre el president Jordi Pujol i jo mateix quan era alcalde de Girona. Pujol es queixava sovint que el mèrit de l'operació se l'enduia sempre l'Ajuntament, quan qui havia pagat era la Generalitat. Ho he deixat sempre molt clar i ara ho repetiré: la Generalitat hi va posar els diners, tots i a fons perdut, però l'Ajuntament hi havia posat la proposta, la idea dels arquitectes Fuses i Viader i dels artistes Faixó i Ansesa, i el treball social de convenciment de tots els propietaris i llogaters de deixar-se fer una intervenció de gran envergadura.

No ho sabria dir de millor manera de com ho vaig dir l'any 2003 amb motiu del llibre dels Vint anys del Pla especial del barri Vell: "El temps havia convertit aquestes cases en un paisatge pintoresc,una amalgama bigarrada de cossos afegits, teulats d'uralita, coberts de fusta, safareigs, comunes, estenedors, galeries, persianes, en una varietat de materials i de colors força sorprenent i trista. Les façanes i el riu més aviat brutejaven, regalimaven desguassos diversos. La intervenció era atrevida i es pensava en profunditat. No era qüestió només d'una operació superficial. La diagnosi de la situació de cada casa acreditava moltes mancances i dèficits. L'operació implicava derivacions higièniques, sanitàries, estructurals, estètiques, de confort, socials, psicològiques".

La imatge de postal, l'atractiu turístic, la marca de la ciutat sempre havia estat el paisatge de les façanes fluvials. Abans de l'operació dels anys vuitanta per un cert "pintoresquisme" bigarrat fruit de l'acumulació de volums i d'andròmines, després de l'operació per l'èxit del que es veia i també del que no es veia. Es van canviar bigues, es van instal·lar dutxes on calia. No era cosmètica. I va pagar íntegrament la Generalitat.

Ara, es tracta només de complir la mínima normativa del manteniment urbà. És una mera qüestió de compliment de les ordenances municipals. I, així i tot, es planteja que els veïns es facin càrrec d'un terç del cost dels treballs que els serveis tècnics municipals han identificat com a imprescindibles. De veritat pensem que és hora de tornar-ho a pagar tot i de no plantejar la corresponsabilització solidària entre veïns i administració?

Amb franquesa, crec que pels temps que corren el que ara s'està fent i com s'està fent, amb realisme, és el que pertoca per tocar de peus a terra i saber quins són els límits dels recursos públics i de la bona Administració. Amb la sensibilitat necessària i imprescindible per saber reconèixer l'esforç que es demana als veïns en temps de crisi i de dificultats. Però les dificultats d'avui són majors que les de fa vint-i-cinc anys?