28 de juny de 2010
28.06.2010

NO HI HA DINERS... I?

28.06.2010 | 02:00
NO HI HA DINERS... I?

o hi ha diners! Aquesta és la cançó de l'enfadós, escoltada pels pelegrins, devots de les arts que cerquen l'ajut a les Administracions locals, per seguir fent camí vers el santuari del dret a la cultura.
Són pelegrins que caminen amb la creença que totes les persones tenen dret a participar en la vida cultural, segons estableix l'article 15 del Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals subscrit per més de 140 estats.
Però, els responsables públics de la cultura local (polítics i tècnics) amb l'excusa de la crisi, ho tenen clar. El pressupost per a cultura, la Ventafocs, serveix en primer lloc per mantenir la infraestructura creada (necessària o no) i després, si queda algun diner, serà pels compromisos socials i polítics. Almenys, aquesta és la percepció que tenen molts amics consultats, implicats en el món cultural.
Atès aquest panorama, des de la modèstia, em permeto aconsellar els mecenes de la cultura, amb càrrec als fons públics, que llegeixin el llibre de la col·lecció "Empresa XXI" Qui s'ha emportat el meu formatge?, de Spender Johnson.
Aquest llibret (només de 98 pàgines i lletra grossa) explica en forma de faula que tot canvia. Que les fórmules que varen servir un temps ara ja no serveixen. Exhorta a sortir del cau, on hi havia el rebost, abans curull de formatge i ara sense res per rosegar.
Tant de bo que de la seva lectura sorgeixi la motivació al canvi de paradigma. Els criteris i maneres d'actuar forjades sota el paraigua de l'estat de benestar han caducat. Cal pensar i actuar d'una altra manera. Ja ho sentenciava el savi Einstein: "Només els ingenus fan el mateix i esperen resultats diferents".
Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputacions, tots ells, administradors de terra de xauxa, varen entendre amb l'adveniment de la democràcia que la cultura no era un joc d'elit, sinó que calia democratitzar-la per fer-la arribar a tot el poble . El "què fer" era inqüestionable. Una altra qüestió és "com s'ha fet".
S'ha fet, al meu entendre, comprant ?locals per a tot, seus socials, teatres, auditoris, posant-se a fer d'empresaris, en competència amb els qui paguen impostos, ?subvencionant, sense valorar la coherència i ?exigència que tot acte cultural necessita. Al darrere d'això, la constitució de departaments, amb els funcionaris corresponents, per tenir cura de tot el muntatge cultural creat. Aquesta realitat d'activisme cultural amaga també, no ens enganyem, afanys electorals, de grandesa i d'identitat local.
Tanmateix, la crisi ha posat al descobert que el pressupost està hipotecat per l'estructura creada.
Amb les subvencions, s'ha teixit una xarxa de relacions, semblants a les de vassallatge, entre el senyor (polític o tècnic) que atorga la subvenció i el vassall de la cultura que precisa els diners emparaulats pels compromisos contrets en el projecte cultural. Aquest contracte, no escrit, símil fàctic al de vassallatge que dóna protecció i seguretat al súbdit vassall, s'ha acabat. Ara, el senyor diu, -si vols cultura, espavila't!... I?-.
Doncs ara, precisament, no poden donar l'esquena als pobres vassalls de la cultura. Ara és hora de canvi de paradigma de la política cultural, basat en el principi de subsidiarietat. És hora de passar de la democratització de la cultura a la democràcia cultural. No és un joc de paraules. És un canvi conceptual i vital. És la introducció del concepte relacional de la funció pública.
Aquesta deixa de ser reactiva per convertir-se en proactiva, on el responsable públic surt del seu cau feudal, es planta al bell mig del carrer on viuen o malviuen els grups i colles que malden per la cultura a fi de motivar-los a la creació. Els facilita les condicions necessàries. Dóna els recursos econòmics possibles, partint del "pressupost zero". Els explica la realitat econòmica sense embuts, prometent el que pot prometre i complint el que ha promès. Donant sempre prioritat a la rendibilitat social i els objectius culturals de major integració i coherència. Cerca sinergies i coordina dins la pròpia demarcació, les diferents activitats culturals.
S'implica ell i tota la infraestructura (econòmica, logística i humana) que encara està a càrrec dels pressupostos que administra.
Pensem que un programa de voluntariat, dins l'Administració local, podria nodrir i portar a bon port moltes entitats culturals, sense ànim de lucre.
Empreses mercantils, dins els plans de responsabilitat social, ja ho estan fent. Per què no l'Administració? Inventiva i ?innovació són paraules clau, en temps de crisi.
Si no som capaços de canviar i innovar les polítiques culturals locals, ofegarem el dret a la cultura i avortarem la democràcia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook