El 26 de juny, dissabte, es va inaugurar a Palafrugell l'exposició Jaume Vicens i Vives/Josep Pla. Complicitats. En aquest acte, Pere Vicens Rahola va desgranar de forma desimbolta els seus records adolescents dels contactes entre el seu pare i Josep Pla, i les estades i àpats a la Fonda Reig amb motiu de les trobades entre els dos personatges. Pere Vicens recordà sobretot un fet singular de la vida de Vicens, reiterat en multitud d'ocasions i que jo mateix havia sentit explicar moltes vegades. Vicens, portat d'un optimisme vitalista, va viure creient i repetint molt sovint que "això s'acaba" referint-se al franquisme.

De fet, el fil conductor de l'exposició que s'inaugurava i de la presentació que en feu Josep M. Muñoz, director de L'Avenç, és precisament aquesta preocupació concreta i política. Justament això, el salt de la història a la política. Una dimensió que han començat a explorar Cristina Gatell i Glòria Soler, i que conclourà en un llibre sobre l'orientació política creixent del pensament i de l'acció de Jaume Vicens.

En realitat, l'exposició beu a les fonts de l'article que aquestes mateixes autores van publicar al número 358 de L'Avenç, de juny de 2010, "Jaume Vicens i Josep Pla. Homenots polítics". Es pot fer una lectura en paral·lel de l'article, del contingut i de l'exposició.

Josep M. Muñoz ens recorda breument l'itinerari intel·lectual d'aquest viratge creixent. Primer l'abandonament progressiu de la història medieval. Després, l'interès desbordant per la història econòmica i social. En paral·lel, la voluntat irresistible d'abordar els temes de la més estricta contemporaneïtat de la història de Catalunya. La industrialització, la burgesia, l'obrerisme. Del paper del Capità d'indústria (1958), al dels Industrials i polítics, també de 1958. I, finalment i en paral·lel, el gust per l'assaig, per les síntesis, pels intents d'interpretació que el dugueren successivament a una Aproximación a la historia de España (1952) i a una Notícia de Catalunya (1954), actualitzada en l'edició de 1960.

Aquest itinerari suscità l'interès viu i despert de Josep Pla, que era ja un gat vell en el coneixement dels viaranys de la política i tenia olfacte per a les qüestions que podien interessar la recuperació de l'ànima i la identitat de Catalunya, la llengua, el país i la gent.

Una recuperació que pren uns aires de regeneració i de reparació dels errors del passat, i que recupera una expressió del mateix Vicens quan havia explorat la política de Ferran el Catòlic en els seus objectius d'El Redreç de la mercaderia. Amb una afirmació clara: "servir el meu país en tot quan pugui apartar-lo de les torbacions revolucionàries i endegar-lo pel camí de la intel·ligència" i, finalment, "tornar a lloc les coses essencials somogudes per la guerra".

Des de la taula de redacció de Destino, els dos "empordanesos" (segons el pare de Vicens, l'Empordà començava als quatre cantons de Girona), travaren una amistat sòlida. En el camí d'obrir l'horitzó de la política espanyola, de dreçar ponts i diàleg entre els intel·lectuals catalans i castellans, en el terreny més pràctic de superar els entrebancs de la censura, i en el procés d'anar definint camins per sumar complicitats en el gran objectiu que Vicens veia cada dia imminent i que no arribaria fins a quinze anys més tard, d'ençà de la seva mort a Lió.

Potser constatar que va caldre una intervenció de Vicens prop de les autoritats per a vèncer la censura per publicar Girona, un llibre de records! ens pot posar sobre la pista de les dificultats objectives d'una situació que, ara, ens sembla molt llunyana en el temps.

Però l'exposició ens marca el camí cap als contactes, a Barcelona i a Palafrugell, entre els nostres personatges i un grup cada cop més ampli d'amics que van acabar coincidint en l'objectiu de treballar en una direcció concreta i en la voluntat d'interpel·lar les classes dirigents de Catalunya, i les joves noves generacions, comminant-los a moure's i a comprometre's per estar a l'alçada de les circumstàncies. Liderar un canvi, evitar els riscos, superar els errors i construir el futur des de les lliçons apreses de la història. Desfilen així els noms de Josep Tarradellas (molt abans que d'altres el posessin en un primer pla), Manuel Ortínez (que acompliria el destí que se li atorgava), Joan Sardà Dexeus i d'altres que feien passeres entre el Mas Pla a Llofriu i el carrer Santaló de Barcelona.

Ara que es podria pensar que en pocs dies han saltat pels aires trenta anys de construcció d'un autogovern nou, potser seria bo tornar a les fonts i repassar alguns dels episodis de la nostra història contemporània i saber trobar el camí que ens faci forts i respectats, i que ens porti a avançar sòlidament i irreversiblement, sense l'arrauxament que inquietava tant Vicens. Potser ara més que mai ens convenen realitats tangibles per damunt de gesticulacions inútils, sense cap renúncia, i amb idees clares i lideratges que sumin les complicitats noves que Vicens i Pla intuïren com a possibles pel seu temps.

En temps de torbacions i de confusió adquireixen una tendresa especial els apunts de Pla a Notes per a Sílvia, quan explica una visita de Vicens, el 1958, i diu que "passem una hora i mitja parlant, és clar, de política, perquè Vicens no parla de res més. Fa molt bona nit; per la finestra oberta se senten els grills" (OC XXVI, pàg.158).

En plena calorada de juliol convé recordar que a cada cruïlla, a cada gran cruïlla, és important saber trobar el bon camí!