Des de fa un temps, en la tan conservadora postmoderna i catalanera Girona, en els camps historiogràfics, intel·lectuals i polítics, ha sorgit una nova veu crítica, l'historiador i activista sindical Xavier Díez.

Cada dia més present a la premsa, en articles i debats, en Xavier és conegut com a representant del sindicat d'educació USTEC-STEs. En el nostre cas el que ens ha animat a escriure sobre aquest intel·lectural és la recent publicació del llibre Venjança de classe(estudi de les causes profundes de la violència revolucionària a la Catalunya del 36). A Girona ja tenim en Pere Solà, un dels principals historiadors de l'anarquisme català, que des de molt jove, acabat de llicenciar, que tot i ser fill d'una família de la burgesia comercial gironina, per les seves idees compromeses i socials es va veure obligat a viure a Barcelona, on ha estat professor de la UB i ha publicat una nombrosa obra sobre els moviments anarquistes catalans.

Personalment, tant per amistat amb Pere Solà i amb un altre historiador i professor, en Josep Clara, crec que aquests dos historiadors juntament amb el barceloní historiador Jaume Fabra, són els historiadors més interessants i progressistes de la moderna historiografia de la Girona de la postguerra. A part podríem citar la historiadora republicana federal Marta Martín i Teixidor, una de les millors articulistes polítiques de Girona.

El darrer seria en Xavier Díez, nascut a Barcelona el 1965 i amb diverses llicenciatures. Ha escrit diversos llibres: L'anarquisme individualista a Espanya 1923-1938, Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya, La transició als països catalans... És col·laborador habitual a la premsa gironina i a les principals revistes erudites com Afers, El contemporani, a les radicals alternatives com Directa, Germinal, Llibertària... Ha publicat diversos volums de poesia i novel·les, i com a militant del sindicat USTEC-STE's col·labora en la redacció i articles a la revista Docència. El que ens atrau més d'aquest vitalista i polifacètic historiador, que sigui en el sentit polític d'Antoni Gramsci, un intel·lectual orgànic, o sigui que a part d'estudiós, erudit, i publicista, sigui també un organitzador, activista, intel·lectual, crític, militant del sindicat dels mestres.

I com és un intel·lectual súper inquiet i polifacètic que vol estar present en tots els fronts, i que vol influir a tot arreu, recomanem la seva fantàstica pàgina web titulada la bitàcola de X. Diez (passive resistance to the incompetent autority). Cada dia més visitada pels seus comentaris, informacions i esperit polèmic.

Cal reconèixer l'atreviment i compromís de Xavier Díez amb el títol del seu nou llibre Venjança de classe. És un historiador que ens torna a parlar de la lluita de classes en la guerra civil espanyola, parlem clar, de la revolució i contrarevolució, entre els rics i els pobres. En Díez no té pèls a la llengua i no amaga la defensa a ultrança dels antagonismes històrics, individuals dels desposeïts, explotats i humiliats. Que en el juliol de 1936, en el curt estiu de la revolució anarcollibertària, els treballadors armats no van només defensar la II República, que els trairà, reprimirà i desarmarà amb els estalinistes del PSUC. Els treballadors armats volen fer la revolució comunista i llibertària, per això els milicians dels consells obrers, col·lectivitzen terres, fàbriques i béns. Els polítics del "Front Popular" s'amaguen amb l'eslògan que primer cal guanyar la guerra als franquistes i després fer la revolució social, ja que la república estava aïllada amb una Europa lliberal temorenca dels avenços del nazisme alemany i del feixisme italià que deien a les burgesies nacionals que els veritables dolents eren els comunistes soviètics. Per això l'URSS paralitza la revolució social a Espanya, on serem víctimes de totes les contradiccions, pors, manca d'agosaraments de tots plegats. Mentre els innocents utòpics, llibertaris de la CNT-FAI i POUM a pesar de la seva fe i praxi revolucionària. Teníem massa enemics, fronts per defensar, per aconseguir el triomf en petites zones de Catalunya i Aragó.

En la Catalunya que vivim, en plenes retallades dels drets nacionals, socials i econòmics, els sindicats de la classe obrera han convocat una vaga general a tot Europa per al 29 de setembre. Llegir un llibre com Venjança de classe, de Xavier Díez, és un gran estímul per seguir lluitant per la difícil, com sempre, utopia llibertària. Enmig de tantes manipulacions històriques, derrotes, conformismes, xerrameca d'una societt que sols vibra pel Barça i la "roja", Xavier Díez té la valentia i moral de denunciar que a pesar visquem en una societat més desigual; on hi ha gent corrupta que exhibeix les diferències de viure d'una forma tan insultant i glamurosa, i alhora que els governs -pressionats pel capital- en crisi volen desmantellar les xarxes socials que ofereixen els estats. Els greuges neixen de la percepció de la injustícia. Xavier Díez acusa els historiadors marxistes que mai han entès que el món no tan sols es fomenta en termes econòmics, sinó que juguen un paper important els termes morals, i l'anarquisme és una ideologia fonamentada en termes morals (la moral individual).

En un proper sopar amb un amic comú de Xavier Díez, servidor, com a marxista llibertari, li demanarem que ens ampliï els seus punts de vista polítics que vénen des de la vella polèmica dels vells mestres Marx i Bakunin...