La felicitat està molt sobrevalorada però, posats a exercir-la en dosis no tòxiques, caldrà posar-se d'acord en la seva definició. La inflació de benestar ens impedeix assaborir-ho o distingir-ho de la tortura, amb els viatges en avió com a símbol d'aquesta dualitat. En canvi, la satisfacció que he sentit en enfundar-me correctament la samarreta a la primera m'obliga a investigar l'alegria ínfima, l'àtom de felicitat sobre el qual podríem construir una sensació raonable d'harmonia amb l'univers.
Les grans alegries sempre acaben malament, perquè exigeixen una concatenació d'innombrables factors. La perspectiva d'una setmana al Carib al costat de la persona estimada es desploma per una bronca inesperada o una vaga de controladors, la infelicitat és més difícil de suportar al paradís. Una relació sexual venturosa requereix una sincronització corporal elaborada, per la qual cosa almenys un dels mamífers involucrats queda forçosament descontent. En canvi, una ratxa de semàfors en verd ens col·loca a la vora de l'alegria i justifica la nostra existència per uns segons.
L'àtom de felicitat és la llauna de refresc que cau de la màquina expenedora sense embussar-se, o els amenaçadors núvols que es retiren de la platja tan bon punt estenem la tovallola. Captar aquestes partícules elementals és més important que escalfar-se el cap amb l'amor i altres ximpleries de doble tall. Parafrasejant la tesi sobre la riquesa del matemàtic Daniel Bernouilli, el benestar resultant en aconseguir un àtom de felicitat és inversament proporcional a la felicitat acumulada fins aquell moment. D'aquí la insatisfacció permanent dels magnats i dels professionals de la felicitat. Els que desborden prosperitat no saben apreciar-la. La seva obesitat espiritual destorba la fruïció d'una experiència que requereix lleugeresa d'equipatge anímic. Només una persona trista aprecia en plenitud la lleu alteració dels ritmes biològics que constitueix la felicitat en estat pur.
