Canta Albert Pla: "Hi ha amors que són com vàters, embossats per falta d'aigua". Té més raó que un sant. Poeta de la sordidesa, contador d'històries incorrectes, Pla va actuar dissabte passat a Roses, al Festival Sons del Món, entre astracanades i l'embruix d'un gitano mestre de la guitarra com Diego Cortés, un crack que es passeja per les notes del Concert d'Aranjuez de Falla, capbussar-se en els ritmes de Camarón, fer de la guitarra una percussió improvisada, i perdre's en els ritmes de la rumba canalla planiana. Pla és un eremita foll i esparracat que ens recorda el costat més bèstia de la vida. A Xile el qualificaven com a trobador.

Se'n fot del mort i del qui el vetlla. Es pixa, i perdonin, en polítics, cossos de seguretat, l'exèrcit, la monarquia, els Estats Units d'Amèrica (que poden esclatar per la cigarreta d'un espalda mojada) o les convencions socials. En una cançó que no va tocar, Papa, jo vull ser torero, denunciava la bestialitat del toreig, i ens parlava d'un català de soca-rel que s'hi capbussava perquè era la seva vocació, i patia la incomprensió de la família, tan culta i nostrada, convertida ara en intransigent i talibana.

Els bufons cantaires són necessaris en les societats que aspiren a democràcies. Els personatges de Pla són als extrems: la núvia terrorista, el drapaire que vol trobar una bona dona, i que troba putes i rebuig. A França, país àcrata i Estat imperial alhora, en el súmmum de l'esquizofrènia; nació gourmande i sibarita que ha creat un Le Pen i la nouvelle cuisine, tenien un paio similar. L'humorista Coluche, als anys 80 del segle passat, deia que un gendarme era un senyor que per entrar al cos aprovava un examen d'imbecil·litat (deia una altra cosa, que no repetiré perquè es ficava amb els discapacitats; era una altra època). Doncs bé, el citat gendarme arribava a gendarme després de l'examen, i després d'intentar ser funcionari de l'administració, funcionari de correus o mestre d'escola. I com que no el volien enlloc, es feia gendarme, i et dictava a tu les normes que havies de complir. Un bon dia, algú va suggerir que el bonàs de Coluche, el clown, el groller, l'enfant terrible que imitava un nen de 7 anys, seria un bon president de la República en les eleccions del 1981. I es va endegar una campanya d'intel·lectuals al seu favor. A França alguns intel·lectuals són imprevisibles; aquí molts són mandarins del poder. En poc temps, Coluche tenia expectatives de cares a la segona volta! Però obligat per les pressions, es va retirar a temps: els polítics tenien la por al cos, que la irracionalitat i l'imprevisible guanyés. Que algú que no volgués el poder, l'administrés.

Quan vegin Pla, recordin Coluche, l'antipresident.