La ciutat de Girona va fer en el seu moment la liquidació del franquisme de forma acurada i meticulosa. Anticipant-se a la Llei de la Memòria històrica, aplicant estrictament criteris de racionalitat i bon govern. L'abril de 1979 es va ser fulminant amb el nomenclàtor dels carrers de la ciutat. No cal recordar l'escombrada general. Només cal retenir que vells carrers i places van recuperar la normalitat estricta de la cultura oral i popular. El carrer Nou, la plaça del Vi o la rambla de la Llibertat en podrien ser els exemples més emblemàtics i senzills. Vam creure que el que calia era fer un exercici de normalitat i naturalitat democràtiques i, en aquest sentit, teníem molt clar que era preferible acudir al nomenclàtor popular més que substituir unes connotacions per unes altres. Deixant molt clar, això sí, el sentit institucional i el respecte i el reconeixement deguts als presidents Macià, Companys, Irla i Tarradellas, successivament.
També vam abordar la substitució de les inscripcions del monument als «caídos» davant de Correus i que, amb posterioritat, es traslladaria a la plaça de la Diputació. La iconografia del monument no es podia salvar i tenia les formes habituals de l'època, però per a nosaltres amb voluntat de solidària reconciliació quedava clar que només hi havia lloc per a un monument a «tots els morts de Girona a conseqüència de la Guerra Civil,1936-1939». Un tractament diferent vam reservar per al monument pels morts carlins que hi havia a la plaça del carril i que vam fer traslladar a un racó del cementiri de la ciutat.
També vam fer retirar la inscripció que hi havia al saló de sessions de l'Ajuntament i que feia referència a alguns morts a Girona fruit de la violència revolucionària. Era una placa de pedra que establia un diàleg simètric amb una altra dedicada a Guillem Colteller. Un dels morts que figuraven en aquella inscripció, també traslladada al cementiri, era el pare de l'Antoni Domènech. L'Antoni mantenia des de l'escoltisme un compromís de catalanitat radical amb la llengua i l'educació, que va exercir com a primer tinent d'alcalde de Cultura amb una eficàcia que encara marca petja en les polítiques municipals. Domènech vivia amb un silenci discret i respectuós el record de la mort dramàtica del pare i va tractar d'evitar que mai interferís en la seva tasca i en les seves conviccions. Però és evident que hi ha aspectes que toquen la fibra més íntima i emocional i, si bé és veritat que va entendre perfectament la retirada de la placa, va entendre menys que entre els militants del PSC s'hi comptés el fiscal que havia contribuït a la mort del seu pare, en Miquel Gayolà, vell militant del POUM que va tornar a viure i a morir a Girona. Ho va entendre menys però mai no en va dir res; res de res i ho he sabut més per intuïcions que per afirmacions. Ho dic ara i aquí perquè quedi clar que amb la memòria dels morts s'ha d'estar molt atent als sentiments legítims de tothom, d'un bàndol i de l'altre, particularment si els afectats per morts originades en la violència revolucionària mantenen conviccions democràtiques i catalanistes que ningú avui no sabria discutir.
És el cas també, aquest no a Girona sinó a Castelló d'Empúries, del pare d'en Modest Prats, ferrer, afusellat a Montcada pocs mesos després del naixement del seu fill.
Des d'un laïcisme més moderat també vam creure que calia retirar el sant Crist que hi havia al saló de sessions i que no enteníem ben bé què hi feia. Des d'una visceralitat absoluta, aquest fet em va portar en lletres de motllo a un dels llibres de F. Vizcaíno Casas en un intent de desacreditar la política democràtica a la ciutat i en un dels pocs moments inicials en què vam saltar a la palestra mediàtica de l'Estat. Sense escarafalls, cap titular, cap paraula gruixuda, fruit d'un acord amb el bisbe Jaume Camprodon, vam certificar la fi de la presència institucional de l'Ajuntament a totes les celebracions litúrgiques de la ciutat a la Catedral o Sant Feliu. Només manteníem una presència amb aquest sentit a la missa del dia de Sant Narcís, en l'única fusió entre el poble, el poble cristià i les institucions, de tot el calendari de l'any. Des d'aquell moment i amb notabilíssimes excepcions, els membres del Consistori han acudit a les celebracions litúrgiques i als funerals de la ciutat a títol estrictament privat i sense escarafalls.
Quedava, això sí, la presència de símbols feixistes a la plaça del Mercat i al pont de l'Aigua. Aquí no sense alguna controvèrsia, també ens vam anticipar a la Llei de la Memòria històrica i vam creure que en un cas i altre havíem de contextualitzar la iconografia i deixar constància per a la història que en tots dos casos es va utilitzar ma d'obra vinculada a la repressió franquista en el conjunt de batallons de la repressió que, amb tanta claredat, ha documentat Josep Clara en un llibre relativament recent, amb la nòmina de tots els treballadors de tots els batallons i els seus orígens i professions.
Crec que amb tot això queda acreditada una part de les accions municipals per tal de deixar les coses en el seu punt just.
Naturalment, l'altra cara de la moneda són totes les accions dutes a terme per tal de reivindicar la memòria oculta, la història escamotejada, el record viu dels lluitadors a favor de les idees i de la legitimitat republicanes. I el record encara més ocult de la llarga llista fins a més de 500 dels represaliats del franquisme que també ha documentat Josep Clara. El memorial dels represaliats republicans del cementiri de Girona recolzat amb entusiasme militant per Francesc Pararols i Josep Quintanas des de la regidoria de cementiris del primer consistori, va ser un espai obert, una llista incompleta, oberta a la voluntat de reivindicació concreta de la memòria de cadascun dels represaliats d'acord amb la voluntat expressada pels respectius familiatrs. Lligàvem així els moviments reivindicatius de la memòria històrica conduïts per la societat civil, l'Associació democràtica d'artistes i tanta altra gent en el darrer franquisme amb la legitimitat republicana i assajàvem plegats una justa reivindicació de la figura de Carles Rahola, autèntic símbol per ell i per tots els altres de la injusta barbàrie indiscriminada. És una reparació deguda i sempre incompleta, impossible en la seva estricta materialitat perquè als fills i filles de Carles Rahola els torna la memòria del pare, però mai més no els tornarà la vida.
És en aquest context que em sembla voler matar formigues a canonades, convertir en objecte de «guerrilla urbana», la batalla política per la retirada del monòlit que hi ha al carrer Heroïnes de Santa Bàrbara dedicat a Pere Coma. Les circumstàncies de la seva mort no són les més edificants pel que fa el seu capteniment. Però és també un altre mort de la Guerra civil, com tants n'hi hagueren. Molts fruit de la barbàrie feixista, d'altres víctimes dels descontrols revolucionaris. A les cunetes de les carreteres apareixen monòlits freqüents de sacerdots executats. No crec que s'hagin de treure.
En el cas de Girona n'hi ha prou amb un altre trasllat al cementiri, ara o el dia que es facin obres a la casa on hi ha incrustat el monòlit dedicat a Pere Coma, que no és precisament un clar exponent d'iconografia feixista.
Deixar els morts tranquils no vol pas dir enterrar la memòria. Vol dir, justament, fer-ne memòria pels vius i tractar que la pèrdua de memòria no ens dugui a noves situacions que han de ser del tot irrepetibles.
