Dimarts 3 d'agost es va fer el funeral per l'Emili Caula. Em va doldre no poder-hi ser, lligat per la sessió del Consell ?Executiu. Volia ser-hi per expressar a ell i a la seva família amistat, admiració i respecte. Per retre-li un homenatge degut i per deixar clar que el que importa de veritat de la vida són les biografies, les trajectòries, els perfils humans, els gestos i els fets. Per fer ben evident que les adscripcions polítiques són accessòries si preval un sistema de valors bàsics en el qual l'interès col·lectiu, la dedicació a la comunitat, la política en la seva més pura essència, són la nota dominant.

Com és sabut vam coincidir a l'Ajuntament de Girona, jo d'alcalde i ell de cap de llista del grup popular (1983-1987). Vam coincidir en l'interès de la ciutat molt més que no vam discrepar. Les poques vegades que ho vam fer mai no va entrar en polèmiques estèrils; plantejava i argumentava els seus punts de vista sense cap estridència, diria fins i tot que amb bondat. Acabada la seva trajectòria a l'Ajuntament va demostrar un sentit institucional impecable; acudia a totes les convocatòries que feia l'Ajuntament, li agradava d'exercir, acompanyat sovint de la seva esposa, de ciutadà actiu i compromès. Exercia amb orgull la seva condició d'exregidor de l'Ajuntament. Això vol dir, sobretot, que des de sempre vam mantenir unes relacions d'un gran respecte i cordialitat i que fora ja tots dos de l'Ajuntament manteníem aquell fil conductor dels anys de coincidència municipal com una referència indiscutible.

Però tots dos sabíem que aquesta faceta era la menys important. Que en el terreny del seu compromís cívic i polític fins i tot prenia més rellevància pel conjunt de circumstàncies viscudes la seva etapa d'alcalde de Sant Gregori (1962-1974).

Però segurament tampoc aquesta etapa política anterior, sense adscripció a partit, tingui gaire rellevància al costat de les coses que ara em sembla important de subratllar, tot i que hem de recordar que en aquest moment li va tocar de viure el procés de l'annexió a Girona d'una part important del seu terme municipal.

Primer de tot la dimensió empresarial. La seva vocació emprenedora i la seva capacitat d'engrescar-se en nous projectes i en noves activitats i de transmetre als seus fills el sentit del risc, de la inversió i de l'emprenedoria. Aquí també va fer mostra de la seva vocació pública a traves de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Girona, com també s'ha ocupat de subratllar l'actual president Domènec Espadalé.

En segon lloc, tota la seva etapa com a president del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (1965-1974), com ja s'ha ocupat de ponderar aquests dies l'actual president Joan Escuder. Ara estem acostumats a veure i entendre el Grup com un gran club amb uns equipaments i unes instal·lacions de primera. El mèrit de l'Emili Caula i també dels presidents Santiago Sobrequés, Pere Franch i Lluís Bachs va ser posar els fonaments d'una política d'instal·lacions pròpies que també continuaria Salvador Martí, i que fins ara representa l'aposta més clara per a donar gruix i continuïtat a una entitat esportiva i excursionista amb vocació cultural i amb clara incidència ciutadana. Hi ha un abans i un després del GEiEG amb instal·lacions i sense. Només falta ara que l'actual junta es decideixi a fer el cop de cap necessari per tal de superar la situació creada per les dificultats de l'edifici de les oficines del club a la plaça del Vi, tot i que amb autonomia suficient, les instal·lacions de Sant Ponç, Sant Narcís i Palau Sacosta dibuixen una geografia d'un potencial indiscutible i que s'origina en la paradoxa d'uns terrenys, els de Sant Ponç, encara a Sant Gregori quan es van adquirir.

I, finalment, la seva dedicació entusiasta a GICOR, l'associació gironina dels malalts amb malalties del cor que conduirien amb el millor esperit de la bona entesa municipal que he esmentat al principi el Dr. Rafel Masià i l'Emili Caula. Com deia també abans, sovint els projectes tiren endavant molt més enllà de les sigles pel sentit del compromís i del servei per part de persones que en el seu lliure exercici de la ciutadania posen per davant de les respectives ideologies el sentit de ciutat.

Molt pocs dies abans del seu traspàs ens vam veure amb un dels seus fills, Joaquim Caula Pardàs, il·lusionat per nous projectes i per les noves instal·lacions, a Sant Gregori, de l'empresa d'embotits. L'Emili als seus vuitanta-nou anys havia seguit de prop aquests projectes i vivia des de la placidesa d'una jubilació tranquil·la el progressiu desenvolupament dels seus fills en els diferents terrenys que ell també havia conreat, ja fos en l'àrea cívica, empresarial o esportiva. En aquella trobada vam parlar del pare amb la serenitat confiada que aquell cor acostumat a resistir, resistiria un cop més. Aquest cop no va poder ser. Però queda també el testimoni, des de la seva primera cardiopatia, del compromís actiu per viure ell i tots els malalts de cor amb la màxima qualitat de vida possible. L'Emili Caula durant molts anys en va ser un testimoni molt evident. Potser, fins i tot, a la ja habitual placidesa del seu caràcter l'atenció permanent al seu cor li va atorgar encara una serenitat afegida que va saber transmetre a tots els cercles de vida i d'activitat en què es movia.

L'absència de l'Emili serà la consciència de la presència activa i bona que hem perdut.