El silenci alemany

Curiós: a Espanya les primeres ?guarderies es deien "kindergarten" o la seva traducció de l'alemany, "jardí d'infància". Des del segle XIX els nens alemanys van ser presentats com a terribles a Max i Moritz, de Wilhelm Busch, que va inaugurar una tradició que aquí va quallar Escobar amb Zipi y Zape. No és així a tot arreu: els nens francesos i belgues van ser bons des de Tintín (1929) i no es van fer terribles fins a finals del segle amb El petit Spirou i Titeuf. No tota l'educació és silenci, per descomptat. Contra la seva fama en la ficció, els nens alemanys eren silenciosos i no solien descobrir la seva capacitat de cridar fins que arribaven a la joventut i a Mallorca.

El problema alemany s'arregla amb una mica més d'educació i d'insonorització però per a un espanyol és un conflicte inconcebible. Som el segon país més sorollós del món i els nostres nens s'apliquen a aprendre a esgargamellar-se. Criden com qualsevol nen del món (en agut, perquè la seva veu està adaptada per advertir del perill, i sense causa, perquè estan provant el seu aparell de fonació) i, com qualsevol nen del món, deixarien de fer-ho si un adult els reprimís. Però l'espanyol adult, especialment la subespècie mal educada, sol estar donant veus a un altre adult i només fa callar el seu fill de matinada, per setmana i si ell vol dormir. La resta del temps defensarà els seus udols com un dret humà, com a llibertat d'expressió...

Aquest estiu l'empleada d'un ferri li va demanar a una mare espanyola que contingués una mica als seus fills i ella, a veus, es queixava que la nau no disposés de guarderia on poguessin "comportar-se com a nens". Nens d'altres països van contemplar l'escena asseguts en silenci al costat dels seus pares.