27 de setembre de 2010
27.09.2010

Un cantautor a la motxilla

27.09.2010 | 02:00
Un cantautor a la motxilla

Un sempre té la impressió que només es moren els bons. I deu ser perquè la mort ens iguala a tots; la mort i alguns mitjans de comunicació, que quan traspassa algun antic falangista i per tant, corresponsable de l'execució i desaparició de desenes de milers de persones li munta un panegíric basat en la seva trajectòria postcamisa blava, que l'equipara a un benefactor de la humanitat. Llavors, quan es mor un lluitador de veritat per la democràcia i la llibertat, el discurs queda aigualit per la igualtat en el tracte. José Antonio Labordeta era d'aquelles persones que, malgrat mostrar habitualment un posat sorrut, saps per intuïció que són de bona pasta. La reacció popular davant la seva mort confirma el grau d'estimació que tenia entre els seus i l'admiració que despertava la seva figura.
El nom de Labordeta no podia fallar mai en els recitals que s'organitzaven en els difícils temps de la transició. Hi ha noms que sonen a resistència, a dignitat, a fermesa: Lluís Llach, Paco Ibáñez. Ovidi Montllor, Raimon, Al Tall, Maria del Mar Bonet...amb només una guitarra mobilitzaven molta més gent i tenien més influència que tots els polítics d'ara junts. Eren moments de censura, de repressió, de franquisme sense Franco, de multes governatives, de prohibicions, de silencis més punyents que les paraules. Els llumins que s'encenien en els concerts, a part de mostrar complicitat amb el cantautor il·luminaven les esperances de sortir d'una vegada del llarg túnel de la dictadura.
Cantant, poeta, diputat, viatger impenitent, es va guanyar molts adeptes quan, en una sessió parlamentària, emprenyat per les burles i el menyspreu dels diputats del Partit Popular, els va recordar a ses senyories quin era el seu origen i els va enviar a aquell lloc que tan els agrada a les mosques. Presentador de televisió, va carregar tot un país a la motxilla i a còpia de destrossar xiruques ens va ensenyar tota la bellesa de les Espanyes. No només es va posar tot un  paisatge a l'esquena sinó els seus paisans a la butxaca. La gent no es deixa enganyar. Ensuma l'honestedat i l'honradesa en les persones, sigui quina sigui la seva professió. Ja va passar amb Tierno Galván. Com amb el "profesor" el poble ha volgut retre a "el abuelo" l'homenatge no oficial, el que es fa de cor, no per compromís. Entranyable Labordeta!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema