Els periodistes de dretes, els polítics de dretes i la gent de dretes que escriu comentaris als diaris -o sigui, la immensa majoria de periodistes, de polítics i de gent que escriu comentaris als diaris- estan d'acord: els sindicats són molt dolents perquè convoquen vagues. Només això ja seria prou motiu per cremar totes les seus sindicals i empalar els dirigents, però és que a més (en això també està d'acord la carqueria) les convoquen en els moments més inoportuns, quan més convé treballar. La propera vaga l'hauran de convocar quan l'economia vagi com una locomotora, no hi hagi atur, i els gossos estiguin lligats amb llonganisses. Aleshores sí, serà una vaga ben oportuna i beneïda per tothom.

La vaga del 29-S va ser una vergonya. No per culpa dels sindicats. No per culpa dels empresaris. Per culpa dels treballadors. Puc entendre que algú no fes vaga perquè li encanta la reforma laboral, perquè estima la seva empresa, perquè està enamorat del seu empresari, o perquè era l'única manera de marxar de casa. Ara bé, sembla que la majoria dels que van treballar ho van fer per no perdre un dia de sou, i això només té un nom: miserables. Miserables que han oblidat que disfruten de vacances pagades, de caps de setmana lliures, de jornada de vuit hores i de tants altres drets perquè no fa gaire uns treballadors es van jugar no un jornal, sinó el lloc de treball, la integritat física i la vida. Miserables.

Molts botiguers van obrir pels mateixos i vergonyosos motius econòmics i per creure -erròniament- que la reforma laboral no els afecta (el botiguer gironí és l'únic de Catalunya que no va conrear el bonic costum de posar un pis a la querida, no per qüestions de moral sinó per por de perdre una venda si deixava la botiga per anar-la a visitar). Que no riguin, que la vaga no ha acabat: ara toca anar a comprar exclusivament -el diari, les aspirines, el pa... tot- als comerços que van tancar el 29-S. Que corri la veu.