El fil de la memòria és primíssim. A vegades fins i tot es trenca. Sovint podria semblar que aquest trencament ens és indiferent i que vivim tan atrafegats i de forma tan vertiginosa que el passat poc importa, mentre que intentem insaciablement atrapar un futur inabastable. Però les arrels importen molt, no en podem prescindir. Una referència al passat ens és indispensable per tal de donar consistència a la nostra pròpia identitat, ja sigui individual o col·lectiva. Per això adquireixen tanta importància els intents reiterats de rescatar la memòria i un cop rescatada d'incorporar-la al nostre imaginari col·lectiu i recuperar-la i rehabilitar-la fins a fondre-la de manera indissoluble amb la nostra identitat.

La pèrdua del fil de la memòria ens fa perdre referents, punts on agafar-nos per entendre millor la nostra manera de ser, la nostra societat.

Aquestes afirmacions de caire general són vàlides per a Catalunya però ho són també per a Girona. Aquesta ciutat amarada d'història, voltada d'història per tots costats, ha viscut tan sovint aclaparada pel pes d'aquesta història que ha dedicat potser més energies a alliberar-se d'aquest pes que a recuperar els fils sòlids que ens dibuixen un ampli horitzó de la nostra personalitat. Però sabem que és un luxe que no ens podem permetre i som ben conscients que una revisió a fons de la nostra història, de les dades bàsiques per interpretar la nostra peripècia col·lectiva és una tasca indispensable i possible, que caldria emprendre amb urgència en aquells casos en què encara no s'hagi fet que, per sort, són cada cop menys. Passa amb la interpretació dels fets i passa també amb la recuperació dels noms i les persones que han contribuït a engrandir la ciutat.

D'aquí que mai no es farà prou per recuperar, per atorgar perfil i personalitat, per dotar de contorns els noms que ens van perdent significat en el nostre món i que esperen una reivindicació completa per resituar-se en el panorama ciutadà i nacional. És el sentit que cal atorgar a la tasca que ja fa temps que han emprès en Joaquim Curbet, com a editor, i en Joaquim Vidal, com a mecenes, en les publicacions de la Biblioteca Fundació Valvi, que ha recuperat textos i personatges de l'oblit i ens ha proporcionat algunes monografies decisives sobre algun dels nostres principals homes i dones de lletres, ja siguin Joan Vinyoli, Rosa LeveroniJoaquim Ruyra, per posar només alguns exemples. En aquest context apareix ara l'Antologia poètica de Maria Castanyer. Una edició feta a cura de Lluís Lucero, amb una tria de poemes i la seva corresponent ordenació que es deu al coneixement intens de Narcís-Jordi Aragó. La neboda, Roser Castanyer Bachs, hi ha posat un epíleg ple de tendresa, on s'expressa amb gran bellesa el comiat de les seves cendres en una cala de la Costa Brava acompanyades de la lectura d'un dels poemes de la Maria.

Del conjunt de les dades biogràfiques que aporta Lluís Lucero hauríem de retenir la seva vida entre Girona, Cassà de la Selva, Barcelona, Palol d'Onyar, Blanes, San Francisco i Blanes, i el fet essencial d'un afany de superació i independència, de la convivència amb el dolor i la soledat, de la recerca de l'amor, de la intensitat dels dubtes i de les conviccions en el terreny de la religiositat. Ella mateixa va aportar dades per aquest perfil amb tons autobiogràfics a Vocació de viure (Blanes, 1993), que li prologaria el mateix Aragó.

Aragó explora els materials poètics de la Maria Castanyer i emmarcant-los en els dos llibres que va publicar, Cançons del color del temps, de 1949, amb algunes il·lustracions de Joaquim Pla Dalmau i tres epigrames inicials de Josep M. López-Picó, i Retrobar-me en la terra, de 1958, hi intercala, temàticament i sense cap rigidesa cronològica, materials diversos dels mateixos llibres i de la producció dispersa, inèdita o publicada en revistes locals o no, per tractar a tall de guió literari els temes predilectes de la poètica de Maria Castanyer. "La garba verda dels sentits" (sensualitat, soledat, amor); "Diàlegs amb l'infinit" per abordar les seves vivències religioses; "Ressonàncies bíbliques", amb temes del calendari litúrgic i la religiositat popular incloses una bona colla de nadales; "Els campanars que em guarden", la relació dialèctica present i absent, dolorosa i plaent de Girona; "Per la pols dels camins", temes diversos d'itineraris variats per Catalunya, i "Estampes de Califòrnia" per transmetre la llarga experiència vital als Estats Units abans de tornar a Blanes a refugiar-se prop del mar, on volia albirar horitzons amplis, potser tan diferents dels de la seva germana Antònia, monja de la comu?nitat de monges benedictines de Sant Daniel, acostumada a la vida del claustre i a la intimitat del convent i les seves dependències, encara ara a la seva edat avançada.

L'imaginari poètic de Maria Castanyer és profundament personal, vital en extrem, atent als escenaris canviants del temps, dels sentits, dels colors, del clima, i a les variacions emocionals de l'ànima i de la raó. És un itinerari vital, gironí i del món, però indestriable del context cultural i polític de la seva ciutat que li deu encara un reconeixement més ampli per teixir el fil trencat de la memòria i inscriure el seu nom en l'univers amplíssim de la petjada de molts conciutadans.