És difícil imaginar-se ara que la natura havia imposat basarda. El poeta Petrarca, al segle XIV, va ser agosarat pujant al mont Ventoux (1.912 m.) a la Provença, a buscar emocions; rebé avisos que el volien fer desdir amb paraules tràgiques. Va ser un fet aïllat i no va crear escola. Molt més cap aquí en el temps. ben al revés d'aquelles pors universals, les Jaculatòries de Pere Quart expressen uns valors engrescadors: "Pau a la muntanya, gaubança del cor. Temperi a muntanya, magnètic esport. Amor de muntanya, febre d'home fort. Gaudir la muntanya,sobirà conhort. Vèncer la muntanya, quina bella sort!". I és que a Catalunya la Renaixença va portar un nou estil de conviure amb la natura i l'impuls de l'excursionisme va fer sentir-nos protagonistes -no espectadors temorencs- davant d'un paisatge capaç d'engendrar sentiments.

El paisatge no existeix si ningú no s'hi acosta. Potser la meitat de la bellesa d'un paisatge depèn del paisatge, i l'altra meitat li ha de posar qui se'l contempla. Amb l'excursionisme neix la pedagogia activa de la terra. L'expressió "fer país" podria haver-se originat al rovell de l'ou de qualsevol associació excursionista de Catalunya. És en aquests àmbits on es descobreixen camins i es descriuen, es pugen muntanyes i es fotografien i se'n fan llibres i es creen empreses editorials. Però no ens cenyim pas a aquells temps reculats, com si tinguessim un fòssil venerable a les vitrines del pretèrit, no. Sortosament els testimonis de l'enriquiment espiritual que suposa la natura omplen totes les últimes èpoques, fins i tot als anys difícils.

Francesc Compte i Cervera acaba de fer una molt valuosa aportació al món de les publicacions literàries referents al tema. En aquest cas són les comarques gironines l'objectiu de l'apropament en viu i en directe a la terra. Francesc Compte un dia ja molt llunyà va arribar a Girona portant una sòlida preparació del Foment Excursionista de Barcelona; les nostres comarques, amb una oferta excepcional, varen representar-li un poderós estímul. Amb acumulació d'experiència i amb tota una voluntat clarament pedagògica, encomanadissa, Compte va trobar en el Museu d'Art de Girona una complicitat: guiar unes rutes aptes per a tothom mostrant pas a pas els trets geogràfics, històrics, literaris, arquitectònics i etcètera, tot salpebrat amb puntual anecdotari. Tot això quedava sintetitzat en la paraula tomb. Entre els anys 1992 i 1998 a la convocatòria de "Fem un tomb" es mobilitzava una mitjana de 70 persones per sortida. Patrocinava, primerament, el Museu d'Art de Girona, i després els Amics del MdA. El museòleg Joan Surroca, satisfet que la institució museu sortís a ampliar-se als quatre vents, parlava de "la bellesa que és arreu". Ara, Fem un tomb és el títol del llibre que recull una trentena d'aquelles sortides amb les quals tants gironins varen acostar-se plenament als nostres paisatges i varen posar en pràctica un avís poètic de Martí i Pol: "De nosaltres depèn que el pas del temps no malmeti els senyals que hi ha escrits a les pedres i que l'hoste que els anys anuncien no trobi la casa abandonada, i fosca, i trista" (lectura que es va fer el dia del tomb a Sta. Bàrbara de Pruneres). La publicació s'arrodoneix amb presentació de Narcís-Jordi Aragó, pròleg de Joan Surroca, i introducció de Manel Cassú, president de l'entitat editora, Amics del MdA.

El llibre té el valor d'unes memòries; personals, evidentment, però també col·lectives, d'una circumstància associativa que de la descoberta del patrimoni en va fer un exemplar progrés en el goig de saber engrandir la cultura,tot resseguint el camí d'unes paraules de Joan Maragall: l'excursionisme no és un esport, ni un esbarjo, ni un estudi, sinó que és un amor.