L'origen del bipartidisme històric tradicional neix després de la Revolució Francesa (1789-90), quan els conservadors es van asseure a la dreta i els progressistes a l'esquerra a l'Assamblea Nacional en el Parlament de París; aquest sistema bipartidista es va estendre a la resta d'Europa i Amèrica com el millor model polític. Probablement va ser una casualitat que uns optessin per un lloc i els altres per un altre, tanmateix s'ha creat molta literatura barata sobre aquest afer com considerar que la mà dreta, en general, per ser més operativa i eficaç que l'esquerra és la bona (moralment bona) o que Crist a la Creu va salvar al lladre bo de la seva dreta i el dolent, el de l'esquerra, va ser condemnat a l'infern. Etcètera.

Pràcticament en tots els països de llarga tradició democràtica es configuren dos grans opcions polítiques: un espai de centre dreta que tendeix més o menys cap una ideologia conservadora, especialment en matèria moral i econòmica, i un altre de centre progressista inclinat a l'esquerra que arreplega vots fins dels comunistes sigui amb aquest nom o disfressats d'ecologistes, verds o amb altres denominacions més atractives i suaus. Actualment pràcticament no hi ha cap partit maximalista, d'extrema dreta o de extrema esquerra, amb representació majoritària en cap país civilitzat; si bé en aquest últim lustre s'ha produit una irrupció conjuntural de partits xenòfobs, no obstant no n'hi ha cap que representi una força majoritària, tanmateix tenen un pes específic en països com Holanda, Àustria, Suècia, etc...

Sí que observem el Partit Comunista en la cúpula d'alguna arquitectura política en estats determinats (Corea del Nord, Cuba, Xina), però això significa que estem davant d'una dictadura on les formacions ideològiques alternatives estan no sols prohibides sinó durament i cruelment castigades. L'actual premi Nobel de la Pau, Liu Xiaobo, és el paradigma de la repressió que exerceix la Xina sobre els lliure pensadors i dissidents, contra els que s'atreveixen a pensar i manifestar la seva opinió. Històricament alguna dictadura s'ha emmascarat presentant-se al món com una democràcia tot inventant-se ella mateixa una falsa oposició formada per grups socials afins i sindicats domesticats. Una pantomina, una burla, una farsa. Per exemple en Franco s'autodefinia com el cap d'una democràcia orgànica (família, municipi i sindicats afectes al règim) perquè sabia que la inorgànica era la real, la verdaderament participativa.

Excepcionalment de forma conjuntural emergeix un tercer partit, el centre pur, els verds, els ecologistes, però quan un dels dos grans, amb una maquinària electoral perfecta, se n'adona, s'apropia de les seves propostes i escombra cap a casa els seus votants fins a despullar-lo i convertir-lo en testimonial. Allò que es ven bé en el mercat dels vots és ràpidament assimilat pels que són realment l'status quo.

Alguns cops surten partits petits i entremaliats que susciten l'interès del moment però acostumen a tenir una flama efímera. Per als electors poc bregats en el discurs polític, dos partits grans i absorbents, com la Coca-Cola i la Pepsi Cola, representa una facilitat i no s'han de trencar el cap esbrinant quina diferència substancial presenten altres forces polítiques alternatives.

En les comunitats històriques com Euskadi i Catalunya el bipartisme no està format pel PSOE i el PP com en la resta de l'Estat espanyol, sinó que hi trobem el PNB i CiU que en els dos llocs tenen d'adversari el PSOE, la qual cosa no ha de significar que amb el pas dels anys sigui el PP o que les dues formacions nacionalistes no quedin esborrades del mapa electoral desdibuixades per culpa de fractures internes o per la creixença d'un nou partit, a Catalunya ho ha intentat ERC. Tanmateix ara observem la nosa que fan CiU i el PNB, d'aquí el pacte que han fet el PP i el PSOE a Euskadi contra el PNB i si poden no els importaria gens copiar-lo per governar plegats la Generalitat de Catalunya en el cas que tots dos sumin prou parlementaris sabent que l'operació seria ben rebuda a Espanya.

A Catalunya, doncs, el bipartidisme té noms propis: CiU i PSC-PSOE. Un, el primer, netament catalanista però no excloent; el segon, sucursalista i depenent del gran germà, el PSOE. A hores d'ara en Mas és percebut com el verdader president de la Generalitat i en Montilla sembla el candidat aspirant; fins el poc imaginatiu eslògan del PSC "el canvi real" pretén difuminar i anorrear el de CiU "El canvi". Res tan patètic, tan trist, com va ser veure ballar la consellera Tura pretenent emular la De la Vega i la consellera Geli, per no ser menys, també va marcar-se uns pasos de rock and roll amb el ballarí Montilla. La cara d'en Joaquim Nadal que ho observava era tot un poema!

Ja veurem què passarà amb aquests dos duels dialèctics televisus entre en Mas i en Montilla: els espero amb delit; cada cop que en Montilla se sent acorralat ha de recórrer al tòpic: "i tu més; els 23 anys de CiU en el govern van ser un ?desastre"; així en Montilla ha anat esquitllant respondre a preguntes concretes en el Parlament que li formulava l'Artur Mas i altres dirigents tot entrebancant-se amb els mots, esquitxant el discurs amb barbarismes, plens de males construccions sintàctiques i d'oracions subordinades agafades amb pinces; ara bé per formar un tercer poc li importarà la morfosintaxi.