Tenia la primera entrega de la pel·lícula Wall Street una aroma desvergonyida de comèdia bufa, que, d'una banda, et posava en solfa els emperadors del món que són els brokers de la borsa de Nova York, com enfonsen i alcen empreses prement botonets, com van fins al capdamunt de calés i substàncies al·lucinògenes, i com eren els símbols de l'Amèrica on tot es comprava, trossejava o venia. T'ensenyava aquella Amèrica pròspera dels conservadors de Reagan dels anys 80 que es feia d'or amb informació privilegiada en el món empresarial, i hi havia, al final, un conte moral, representat pel pare del protagonista, Martin Sheen, que personificava el treballador amb principis, l'altra cara del corrupte, quin paio, per cert, aquest Gordon Gekko. El ying i el yang. I Oliver Stone era el pare moral d'aquesta història.
Ja saben, el director de cinema Stone reconstrueix la història nord-americana a la seva manera. Excessiu, conspiranoic com ell sol, i enfant terrible. Capaç del millor, i de tot el contrari, però aquesta segona part no té el nivell de l'altra. Per començar, argumentalment, la història s'aguanta poc o gens, amb un jove aprenent de broker que sembla sortit del Batxillerat, i la seva nòvia adolescent, que resulta ser la filla de l'especulador Gordon Gekko, i és una periodista idealista d'un portal esquerranós, liberal, que en diuen allà. El pare, ja sortit de la presó, pontifica en les universitats del país, com un Mario Conde que ataca les causes de la crisi: l'avarícia. Que tan bé, per cert, havia representat ell com a convicte d'una època. I l'aprenent de broker intentarà aprendre del prestidigitador, fent que es reconciliï amb la filla. Hi ha algun cop bo, quan explica els moments crítics de Wall Street, tan semblants a aquelles terribles hores de l'any 29. Algunes converses entre els senyors de les finances. La idea que avui Gekko seria un aprenent més, en un món d'escàndols financers, stock options, subprime, hipoteques ninja, paradisos fiscals, i més paraulotes per camuflar que alguns venen la moto de mil maneres. La crítica que una infermera, la mare del jove broker, compri cinc propietats alhora per especular. I poca cosa més. Aquest segon Wall Street del cinema, Els diners no dormen mai, que diuen de subtítol, sembla víctima de la malaltia actual dels Estats Units: l'autocensura, i la seguretat que el cine s'infantilitza amb Harrys Potters i pel·lícules de vampirs. I explicar veritats d'economia en una pel·lícula que critica un tipus d'economia que ens ha dut on som ara, avorriria el personal. Potser sí, però és una llàstima; oi?
