Passar de la trentena equival a magnificar algunes coses i relativitzar-ne moltes altres, sobretot a un mateix: tens a tocar la sensació juvenil però estàs abocat a desprendre-te'n a marxes accelerades. Les Fires de Girona, per exemple, són un d'aquests esdeveniments que el pas del temps situa en els llimbs de la percepció i que vindria a reflectir, especialment en els gironins exiliats a grotesques aventures professionals a Barcelona, la nostàlgia del que s'ha deixat de ser. Quan estàs a la vintena, la proximitat de les barraques equival a la promesa d'un disbauxa que la resta de l'any no aconsegueixes veure en la vida quotidiana, com si unes forces invisibles es conjuressin per convertir una ciutat propensa al western (per allò del desert i els duels imaginaris) en una sort de territori comanxe on tot és possible. El pas del temps transmuta aquest sentiment en la certesa de la fatiga, en l'autoconsciència que ja pots estar dret, en una multitud i en les mans gelades per veure cervesa en gots de pagament. Quan en tens vint-i-pocs, et veus capaç de perseguir diables incendiaris, de seguir cercaviles interminables, però els anys et porten a veure-ho com una gesta èpica que t'identifica amb els treballs d'Hèrcules. La paradoxa, però, és que si bé algunes coses semblen tornar-se inabastables, d'altres més sensorials es fan camí en les letargies de la consciència. Recentment algú em preguntava què tenen d'especial les Fires, que total són quatre barraques i multiplicar per dos l'activitat cultural d'una ciutat que generalment ja en va plena. I la resposta va apel·lar a les olors, a la treva ambiental i a la felicitat col·lectiva. Això són les Fires: un pacte comú per transformar les inèrcies habituals en dinàmiques imprevisibles, la sensació que, mentre durin, els drames semblen menys afectats. Les Fires són a la vida diària el que, segons Gregory Peck, el cinema era a l'espectador: "l'oportunitat d'intercanviar els teus problemes amb els d'un protagonista que sap com resoldre'ls".
