Diumenge passat es van complir 70 anys de la creació de Caixa Girona. Era un ombrívol 1940 en plenes Fires d'una Girona destrossada per la recent Guerra Civil i per les inundacions de pocs dies abans. Les caixes tenien com a missió servir a una societat desfeta i arruïnada. Han estat sempre properes als petits estalviadors. En aquests moments del seu final, coincidint també amb les Fires, brollen moltes nostàlgies que a partir d'avui quedaran arxivades en els records personals i col·lectius. Una crisi econòmica inèdita en dècades i una suma de factors han provocat la desaparició de l'última institució financera que quedava amb poder de decisió a les comarques gironines. Aquest procés ja es va viure abans amb el Banc dels Pirineus, el Banc de Girona o la Caixa Rural. No serveix de res mirar enrere i pensar que si les coses s'haguessin fet d'una altra forma o si en el seu dia no s'hagués rebutjat la fusió amb Unnim ara no hauria calgut arribar a aquesta absorció forçada per les circumstàncies més que voluntària. La crisi ha posat de relleu unes deficiències gairebé generalitzades en el sector financer, de les quals no n'han quedat exempts ni els més grans. La teràpia ha passat per les fusions o, en el cas de Caixa Girona, per una absorció, avalada pel Banc d'Espanya i la Generalitat. És només el primer capítol d'una profunda reestructuració del sector. La majoria dels analistes preveuen més fusions o més reformes per a l'any vinent, que es preveu complicat en bona part del sector financer espanyol. En aquest context, l'absorció per part de La Caixa era la millor sortida. Ha estat acceptada unànimement pel sector financer, polític i empresarial gironí. És probable que hagi existit més resignació que convenciment, però la solidesa de la Caixa ha permès un trànsit ràpid, eficient i garantista tant per als clients com per als empleats.