12 de novembre de 2010
12.11.2010

L'EDUCACIÓ NO VA (DE CAP MANERA)

12.11.2010 | 01:00
L'EDUCACIÓ NO VA (DE CAP MANERA)

D'entrada, cal consignar que el president de Catalunya, l'home que ha de capitanejar els interessos educatius presents i futurs del país, duu els seus fills a un col·legi alemany de Barcelona, on, atenció, els nois i noies només reben una hora de classe de català a la setmana, parlen entre ells en alemany i amb prou feines saben català. Si el país tingués vergonya, ja hauria fet fora un president tan absolutament extraterrestre com el Sr. Montilla. Sense exagerar. El titular de premsa és d'escàndol.
A partir d'aquí, gairebé totes les altres coses que es poden dir de l'educació a Catalunya són sobreres. Com podem anar bé? Com pot anar bé un país que té un president i una família que estan convençuts que per tenir oportunitats és molt més important aprendre alemany que català? És escandalós, a més, que els diners que costa una educació d'aquest tipus només es pugui pagar amb mesades com les que cobra algú que rep de l'estat sucosos salaris per ser president de comunitat, ministre o similars. La igualtat d'oportunitats de què parla el president brilla per absència, és sectària i és un insult per a tota la gent treballadora del país.
El president no sap anglès i parla català amb dèficits fonètics i lèxics notables. No se li coneix cap altra carrera que no sigui la de viure de la política. En els anys que porta de president no se li recorda cap frase brillant, cap discurs vibrant, cap escrit imprescindible. En els darrers anys, ha confiat l'educació a Ernest Maragall i Mira, economista, funcionari de l'Administració Pública i analista informàtic. L'únic contacte amb l'educació que figura en el currículum del Sr. Maragall, a banda de les escoles on va estudiar als anys 60 del segle passat, és quan entre 1999 i 2001, entre molts altres càrrecs, fou vicepresident de l'Institut Municipal d'Educació de Barcelona.
Amb aital bagatge polític educatiu, Ernest Maragall va succeir Joan Manuel del Pozo al capdavant de la Conselleria d'Educació l'any 2006. Tenia llavors 63 anys (l'edat de molts avis); té avui 67 anys (l'edat de molts jubilats). Curiosament (o no tant), l'edat dels consellers d'Educació del tripartit ha anat in crescendo: 45, en tenia Bargalló; 44, Cid; 58, del Pozo; 63, Maragall. Tot i tenir el perfil educatiu més baix de tots els consellers d'Educació del tripartit (Josep Bargalló, 2003-2004, és filòleg i director d'Institut; Marta Cid, 2004-2006, és psicòloga i logopeda; Joan Manuel del Pozo, 2006, és professor de Filosofia) ha estat el conseller que s'ha atrevit a anar més lluny en decisions polèmiques i en enfrontaments amb les comunitats educatives. Cap d'aquestes dues coses és garantia de millora educativa, òbviament.
Hi ha qui diu que les dues úniques coses que ha sabut fer bé el tripartit en matèria educativa han estat dos canvis de nom: de "Departament d'Ensenyament" a "Departament d'Educació"; i de "CEIP i IES" a "Escola i Institut". Hi ha qui afegeix que el Departament d'Educació hauria de fer un pas més i dir-se ja d'acord amb la feina que es fa ja avui en molts centres: "Departament d'Educació i Ordre Públic" (DOP).
Opinions i riotes a part, la irresponsable deriva del Departament d'Educació en els darrers anys és a punt de dur la tasca educativa del país a un atzucac sense precedents. L'any 2006, gairebé tota la Comunitat Educativa va signar el Pacte Nacional d'Educació de Catalunya per intentar afrontar els principals problemes que pateix l'educació del país: fracàs escolar, nivell de formació d'alumnes i professors, conflictivitat creixent a les aules. En el pla estructural i organitzatiu el PNE es proposava: resoldre la dualització del sistema, amb diferències entre els centres sostinguts amb fons públics; incrementar la participació de les famílies al procés educatiu; augmentar l'autonomia dels centres perquè puguin gestionar amb èxit projectes educatius acceptats per la seva comunitat educativa sota una cultura de l'avaluació; corresponsabilitzar l'administració local augmentant-ne les competències en educació; millorar la carrera professional del professoratÉ
En el pla concret, el PNE proposava treballar sobre qüestions fonamentals: falta del temps dels pares per dedicar als fills; manca de recursos en noves tecnologies als centres educatius; falta d'una bona oferta adaptada a les necessitats dels centres de formació del professorat; manca de professorat als centres per obrir més aules obertes i d'acollida i disminuir la ràtio d'alumnes per aula; falta d'especialistes als centres (pedagogs, psicòlegs...) per ajudar els professors en la seva tasca pedagògica; manca de prestigi social i econòmic a la societat de les persones universitàries que motivi els alumnes a continuar estudis postobligatorisÉ Aquests eren els reptes. Tot i que ja hi havia qui dubtava de la capacitat i, sobretot, de la voluntat del govern tripartit per arreglar l'Educació del país, s'enflairava un cert optimisme. No va arribar ni a tuf d'optimisme.
Quan el conseller Maragall va presentar l'any 2007 les Bases per a una Llei d'Educació de Catalunya, bona part de la Comunitat Educativa s'hi va posar d'esquenes. El conseller s'estava saltant a la torera els pactes assolits feia un any. Des del 2008 hi ha hagut diverses vagues i mobilitzacions contra el Departament. L'absurda radicalització del conseller Maragall l'ha dut a tirar pel dret en dues direccions: retallada de despeses amb supressió de recursos (materials i sobretot humans) a les escoles (abans i tot de la crisi econòmica), no contractació de substituts per a les baixes temporals, incompliment dels pagaments per Plans de Millora i QualitatÉ; i collada del professorat amb la negació de qualsevol negociació amb els sindicats i la publicació recent del Decret de Direccions. Sobre aquest tema cal fer-se dues preguntes: 1) Qui es pot creure que la qualitat educativa d'un centre educatiu ha d'anar lligada a l'eficàcia, al sou i al prestigi d'un director? 2) Qui, en aquestes alçades de la creació, es pensa que una escola/un institut funcionarà amb una estructura piramidal plena a la cúspide d'amiguets i d'acòlits del cap de personal, sense la implicació dels equips docents, dels departaments, de les diferents comissions que ara funcionen perquè es donen entre iguals?
Per arrodonir-ho, Maragall ha orquestrat alguns cops d'efecte de cara a la galeria certament lamentables: ordinadors a les aules (ni s'estan universalitzant, ni estan funcionant en molts llocs, ni està preparada la xarxa per assumir-los); supressió de la jornada intensiva i inici de curs una setmana abans (sense preveure les temperatures del nostre país); i obsequi d'una setmana "blanca" (obligant els pares a assumir unes despeses inesperades per atendre els fills mentre treballen). La subvenció als "ni-ni" és la cirereta del pastís dels despropòsits.
El problema principal del conseller Maragall i del president Montilla ha estat la seva quasi absoluta desconeixença de les aules. Com que, ni l'un ni l'altre, no han tingut mai cap mena d'experiència educativa, no han sabut què s'hi cou; no han sabut veure la feina que s'hi fa; no han sabut cap on ni amb qui avançar. Seria molt demanar que, atès que a les escoles i instituts ens ho juguem tot com a país, el pròxim conseller sigui algú del ram, amb ganes, amb idees, amb sintonia amb la comunitat educativa que ens tregui de l'atzucac?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook